Fa un parell de dies vaig tenir el plaer de compartir taula i estovalles amb l’escriptor reusenc Xavier Amorós. Ens va explicar les seves vivències com estudiant a l’Institut Gaudí durant la Guerra Civil a Reus. Crec que és important que algú ens expliqui de primera mà com es va viure aquella guerra. Va ser una cosa horripilant. Xavier Amorós quan explica les coses ho fa recordant la lletra petita i les persones que com nosaltres pateixen dia a dia, van d’una feina a una altra, s’enamoren, tenen por. Ho fa dient noms i cognoms, en quin carrer vivien, quina vida portaven. No parla de general ni ministres, parla d’una noia de 18 anys —tan bonica com l’aigua clara— que treballava de bibliotecària al Centre de Lectura, quan va sonar l’alarma de bombardeig va apurar uns minuts recollint els llibres que retornaven els lectors. Una bomba la va matar allí mateix.
A l’hora de dinar em va confessar que malgrat l’edat (ha fet 90 anys) manté intactes les ganes d’aprendre coses noves noves. En aquest sentit, i parlant de l’aprenentatge d’idiomes, fa uns dies Olga Esteve (UPF) comentava en una conferència sobre plurilingüisme que el factor edat, segons diferents estudis, no era determinant a l’hora d’aprendre un idioma. Em sembla que tampoc ho es per aprendre qualsevol altra cosa.
