Dilluns a la tarda M fa atletisme amb l’equip del Nàstic. Si fa bo, com avui, una dotzena de pares i mares ens acomodem a la grada mentre les filles (és un equip femení) entrenen. Cadascú atenen els seus mòbils en silenci, alguns amb tablets, diaris, o entretinguts amb el Pou. Les nenes venen d’escoles de tota la ciutat, i els pares pràcticament no ens coneixem. J em va enviar fa uns dies un whatsapp d’aquells que van rebotant d’un costat a un altre. Era la cançó de Lluís Llach Que tinguem sort, direu que és molt ensucrada, apegalosa, lenta, però què hi farem: a mi m’encanta. El cas és que he punxat el whatsapp i ha començat ha sonar la cançó de Llach, una cançó —tot s’ha de dir— que feia segles que no sentia. Mentre s’escoltava Que tinguem sort un grapat de papes i mames anava cantant la cançó. Les nenes corrien per la pista, el sol s’amagava darrera les muntanyes. No feia fred. Tots aquells desconeguts cantant una vella cançó. Potser el millor moment del dia.
