Vaig llegir El otoño del patriarca l’any 1981, en l’edició de butxaca d’editorial Bruguera. Era el primer llibre que llegia de Gabriel García Márquez, una lectura que m’havia recomanat el meu pare. Recordo que em va agradar però no em va “enlluernar”, suposo que és el que normalment em passava —i potser encara em passa— amb els llibres que em recomana el meu pare. Què hi farem! Poc després vaig llegir Cien años de soledad, el vaig trobar fantàstic. En els anys següents vaig llegir tot el que em va caure a les mans de Garcia Márquez. Tot això va ser als anys 80, quan estava a la universitat. Vint anys després vaig tornar a rellegir alguns llibres seus, però per alguna raó em costava entrar en les seves històries. Em va costar reconciliar-me amb l’obra de García Márquez. Potser trobava massa coses seves en mi mateix. Crec que amb Marguerite Yourcenar em va passar el mateix. Ara tots dos, Gabriel García Márquez i Marguerite Yourcenar, em semblen autors fonamentals.
