Avui ens despertem amb la notícia de la mort de la poetessa Montserrat Abelló (Tarragona 1918 – Barcelona 2014), una de les escriptores més importants del moment. Vaig començar a llegir els seus poemes fa més de 30 anys i sempre m’ha produït una sensació de proximitat, com si fos algú molt proper que parla a cau d’orella. Vaig poder saludar-la quan va presentar el seu darrer llibre a Tarragona, fa ja quasi 4 anys, i recordo que estava molt contenta amb la possibilitat de poder veure a tots els amics que estimem la poesia. Amor, solitud, el pas del temps, les dificultats de la creació poètica, eren temes recurrents dels seu univers. Univers que comparteixo.
I dins meu una veu em diu:
vine amb mi a contemplar
com són les paraules per dintre,
a sentir el pols de les coses.
I llavors penses en aquells
que estimes i amb qui has
conviscut al llarg dels anys
i encara no coneixes
– mirades que fugen,
pensaments tancats, potser
només desclosos en moments
fugaços o en la intensitat
del desig.
Però mai a dins,
sempre a la vora del torrent
de silencis o de paraules;
sempre a punt i amatent,
però sense saber, sense saber.
(De Foc a les mans, 1990)
