Avui he compartit taula (taula rodona) amb Jordi Ribas –Historiador de l’Art–, Toni Cumella –Ceramista– , i l’estudi d’arquitectura MirallesTagliabue – EMBT. El tema triat era “La ceràmica en el món de l’art contemporani”, i el lloc de celebració el Centre d’Artesania Catalunya, a Barcelona. Molt interessant el debat al voltant de què vol dir “objecte artístic” i qualsevol dir “artista”, i fins i tot quins són els límits de la ceràmica (una peça de fang assecada al sol es considera ceràmica? per mi sí).
Des del meu punt de vista la ceràmica contemporània té en aquest moments –simplificant molt!– tres formes d’expressió.
a) Per un costat hi ha creacions que podríem dir qualificar d’íntimes i que tenen una vocació d’objecte privat. En general són peces de mida reduïda, per tenir-les a la mà, sobre una taula, al nostre costat. No tenen sempre una vocació “utilitària” però poden tenir-la: atuells, tasses, gerres…
b) En segon lloc tenim la ceràmica “pública”, peces per ser vistes en un context transitable. Fins i tot peces de mides reduïdes que s’exposen juntes per tal de produir un efecte acumulatiu. El murals i les teulades (com ara la del mercat de Sta Caterina, que ens explicava l’arquitecte del despatx MirallesTagliabue – EMBT) estarien en aquest grup.
c) L’artista utilitza materials lligats a la ceràmica (per exemple argila) amb finalitats no necessàriament ceràmiques. Un exemple d’aquest darrer grup serien els caps modelats amb fang que es podien veure al pavelló d’Israel a la Biennal de Venècia del 2013. L’artista (Gilad Ratman) va fer que diferents persones modelessin el seu propi rostre mentre uns altaveus i uns micròfons reprodueixen una estranya peça vocal, relacions entre persones i distorsions, com ens veiem… En aquest context Ratman utilitza l’argila com a element incidental, com a mitjà.
