Aquest Vània que posen en peu Les Antonietes —es va estrenar al gener al Lliure— arriba a Reus molt ben greixat. Un escenari despullat, els actors que dormiten sota uns plàstics transparents fins el moment de començar l’obra i que que es canvien de roba davant nostre, baixen al pati de butaques i deambulen entre es espectadors. Els personatges que no intervenen es mantenen al marge sense abandonar totalment l’escenari. Sense complexos, sense manies i centrats en el text. Una obra de 1900 però molt propera: el fàstic de la vida diària amb la seva monotonia i els anhels mai realitzats, estimar algú que no ens veu o saber-se desitjat per algú a qui no estimem, una vida dedicada a una causa que finalment es revela inútil i absurda…
[Repartiment: Annabel Castan / Arnau Puig / Bernat Quintana / Mireia Illamola / Pep Ambròs][Teatre Bartrina | Reus | 15 de novembre de 2014]
“SÒNIA: Què hem de fer? Cal viure. (Pausa.) Hem de viure, oncle Vània. Viurem una sèrie llarga, molt llarga de dies, de llargues nits; suportarem amb paciència les proves que el destí ens enviarà. Treballarem per als altres, ara i quan serem vells, sense conèixer el repòs, i quan ens arribarà l’hora, morirem resignats, i més enllà de la tomba direm que hem sofert, que hem plorat, que tot ha estat difícil i amarg per a nosaltres, i Déu es compadirà de nosaltres, i tu i jo, oncle, oncle estimat, veurem arribar una vida lluminosa, plena de bellesa, i estarem contents i mirarem les nostres penes d’avui amb un somriure emocionat… i reposarem. Jo ho crec així, oncle, ho crec amb passió, amb sinceritat… (S’agenolla als peus d’ell i li posa el cap als genolls; amb una veu molt cansada:) Reposarem!”
[Anton Txèkhov, A: Teatre complet. Barcelona: Institut del Teatre, 1998-1999, vol. 2, p. 310. Traducció de Nina Avrova i Joan Casas]
