Inauguració de UNIVERSUS de Rosa Ciurana, molt content amb el resultat.
[Tinglado 4 del moll de costa del Port de Tarragona][del 12 de març al 12 d’abril 2015]
Text del catàleg:
THE MOON AND THE YEW TREE
This is the light of the mind, cold and planetary
The trees of the mind are black. The light is blue.
The grasses unload their griefs on my feet as if I were God
Prickling my ankles and murmuring of their humility
Fumy, spiritous mists inhabit this place.
Separated from my house by a row of headstones.
I simply cannot see where there is to get to.
(Sylvia Plath, Ariel, 1965)
LA LLUNA I EL TEIX
És aquesta la llum de la ment, freda i planetària.
Els arbres de la ment són negres. La llum és blava.
Les herbes descarreguen les penes als meus peus, com si fos Déu,
em punxen els turmells i em xiuxiuegen la seva humilitat.
Boires humides i esperitoses poblen aquest indret
separat de casa meva per un rengle de làpides.
Senzillament, no veig cap a on va anar.
(Traducció de Montserrat Abelló, Sóc vertical, Ed. Proa, 2006)
La idea d’artista com a creador, com algú que imagina un món diferent –o un objecte que abans no existia— i li dóna “vida”, una vida que es pot sustentar en el món de les idees o materialitzar-se en un projecte físic, o una combinació de les dues coses. En aquest sentit és a vegades més interessant l’acte creatiu que els mitjans utilitzats per fer-ho, i molt especialment el moment en què tot és encara possible, el moment en què l’artista intueix que està modelant un objecte, una idea, un ésser nou, un moment que sorgeix del caos i que fàcilment es pot precipitar en la destrucció, en el buit, el no res. Així la creació no es pot entendre sense la destrucció, l’ordre sense el caos, la llum sense la foscor, i com intuïm en els versos de Sylvia Plath que precedeixen aquest text, la vida no pot existir sense la mort.
El resultat sempre és l’obra, el producte, l’objecte que segueix el seu camí lluny del creador, i que sovint es pot revelar com a enemic, com a discordança o estranya anomalia que revela en la seva pròpia existència el poder de l’artista, un do confrontat –o potser hauríem de dir complementat— amb el do de la maternitat, i finalment posar-se en el lloc de la criatura quan descobreix que està fabricada amb pols d’estrelles i que això li concedeix el poder de crear i també el d’aniquilar, de destruir: “jo, com a rei dels dimonis, duia l’infern dins meu i com que ningú no em compadia, volia arrencar els arbres i assolar-ho tot, i després asseure’m i fruir d’aquella ruïna” (Mary W. Shelley , Frankenstein en l’edició de La Magrana i traducció de Quim Monzó).
Va sorgir un dubte que voldria compartir amb vosaltres, fa referència al número total de peces que integra la instal·lació que presentem com a element principal de l’exposició. En els treballs inicials, i a partir d’una simulació amb un programa d’ordinador obteníem un número de cent trenta-quatre condrites, un dibuix a escala reduïda ens donava un número superior, una maqueta prèvia requeria 78 peces. Per alguna raó ens trobàvem davant l’Argumentum Ornithologicum, el breu assaig de Jorge Luis Borges, inclòs amb altres en El Hacedor, el text íntegre és el següent: “Cierro los ojos y veo una bandada de pájaros. La visión dura un segundo o acaso menos, no sé cuantos pájaros vi. ¿Era definido o indefinido su número? El problema involucra el de la existencia de Dios. Si Dios existe, el número es definido, porque Dios sabe cuántos pájaros vi. Si Dios no existe, el número es indefinido, porque nadie puede llevar la cuenta. En tal caso, vi menos de diez pájaros (digamos) y más de uno, pero no vi nueve, ocho, siete, seis, cinco, cuatro, tres o dos pájaros. Vi un número entre diez y uno, que no es nueve, ocho, siete, seis, cinco, etcétera. Ese número entero es inconcebible; ergo, Dios existe.”
Màrius Domingo, comissari de l’exposició
