Finalment la presentació del fanzine/catàleg de l’exposició Reset va ser un èxit. Un parell d’imatges i una part del text que podeu trobar en el fanzine/catàleg.
Reset, la llum, el soroll blanc
“Déu digué: «Que hi hagi llum». I hi hagué llum. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu anomenà la llum dia, i les tenebres, nit. Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia primer.”(1) Tot això passava abans que Eva optés per menjar-se la poma. M’encanta aquesta manera tant potent de començar una història: Déu prement el botó de posada en marxa. Com si després del reset esperéssim que les coses comencin a brillar amb una llum nova. A finals de juny vaig tenir la sort de compartir taula amb el músic Joan Guinjoan a Riudoms, on va néixer l’any 1931. Guinjoan estava fascinat de petit amb la llunyania i la freda bellesa de les estrelles. Ara té l’encàrrec de composar una simfonia per l’any internacional de la llum, que es commemora aquest 2015, amb la idea de reflectir el so de l’univers, el so dels estels. Per entomar aquest repte, em va comentar que ha decidit aplicar una màxima d’Albert Einstein segons la qual “si voleu escriure coses noves comenceu per no escriure sempre el mateix”, és a dir, si voleu fer coses noves no feu sempre el mateix. Estava pensant en tot això mentre observava el treball que Josep Cerdà presenta en aquesta mostra, un escultor que elabora instal·lacions sonores i intervencions escultòriques en l’espai natural, la peça és una gravació del so que es produeix a l’interior de profundes cavitats sísmiques a les illes Açores. Un so que ens recorda en algun moment la respiració d’un animal dormint. Un animal que potser un dia despertarà i obria els ulls en un matí nou.
La peça de Cerdà és blanca, com si fos un ésser abissal albí que ha crescut lluny de la llum però la evoca, un record del buit que ens suggereix qui sap què, com diria Lorca (2): estatuas, cajas, cangrejos, desvanes, niños perdidos, huecos vacíos. Però potser finalment hauríem de donar la raó a Joan Guinjoan ―o millor dit, a Einstein― i buscar la llum en les profunditats de la terra, on tot es ―aparentment― fosc. Aquests dies llegia en el Physical Review Letters (3) que els investigadors de l’accelerador de partícules (CERN, Centre Europeu de Física de Partícules) situat en la frontera entre Suïssa i França, a una profunditat que oscil·la entre 50 i 150 metres sota terra, han trobat evidències de l’existència d’una partícula subatòmica anomenada pentaquark que permet explicar algunes propietats de la matèria i de la llum.
