Sobre l’amistat, i altres coses

La lectura aquests dies d’ En movimiento, les memòries d’Oliver Sacks, m’ha fet pensar en l’amistat. Suposo que amb els anys vas deixant de banda la idea una mica naïf d'”amic”, en la línia d’El Petit Príncep, d’Antoine de Saint-Exúpery, o d’aquell savi que va marcar l’adolescència dels que tenim una certa edat: Kahlil Gibran i el seu conegut llibre El profeta (“Quan us separeu d’un amic, no us entristiu. Perquè allò que més estimeu en ell, es tornarà clar i pur en la seva absència, com la muntanya és més clara des de la vall, per a un muntanyenc”). L’amistat —el concepte— en el final de la infantesa tenia un punt despreocupat molt Enid Blyton (J.K Rowling suposo que també la llegia). Després vindrien els llibres del psicoanalista social Erich Fromm (Tenir o ésser?, L’art destimar, La por a la llibertat) que m’encantaven i que llegia amb devoció.

Potser un model “ideal” seria l’amistat que van mantenir Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares, fins a la mort del JLB, recollida en un llibre memorable per Bioy Casares i que Borges resumia en el “poema de la amistad” que té un començament un pèl engolat, i cap al final clarifica que:

Y tampoco tengo la pretensión de ser el primero, el
segundo o el tercero de tu lista.
Basta que me quieras como amigo.

La idea d’amistat com a voluntat de voler se amic d’algú. Pot ser simplement per compartir alguns moments. No especialment trists o alegres, al cap i a la fi la vida està plena de moments neutres, aquesta calma tan llarga es fa més curta en companyia. Una persona amb qui —com diu Oliver Sacks en les seves memòries— compartir els seus interessos, habitualment científics, com ara els volcans, les meduses o les ones gravitacionals, i que et portés a una animada conversa. En fi, els misfits, els llops esteparis (ara em ve al cap el llibre de Hermann Hesse), no hem de perdre l’esperança.