Avui una matinée al REC (Festival Internacional de Cinema de Tarragona, que he anat seguit de forma intermitent aquests dies), on hem pogut veure Un dia perfecte per volar (Marc Recha, 2015). Una pel·lícula que sense tenir poesia és poètica però no carrega, que es basa en el naturalisme i una certa espontaneïtat per explorar les relacions dels fills amb els pares i dels pares amb els fills, dels nens amb la natura, dels vius amb els morts. Tot és molt senzill i a la vegada molt complicat, com acostuma a passar en la vida real.
Per cert: fantàstica la feina de l’Eva Jolis en la imatge i el disseny gràfic del REC. Felicitats.
