Sí, crec que és un llibre pessimista. L’he llegit unes quantes vegades i sempre penso, quan giro la darrera pàgina, que la generositat acaba vençuda per l’egoisme.
“Només quan sóc al meu llit, a la matinada, amb la sola remor somorta dels vehicles de París, la memòria a vegades a vegades em fa traïció: tornen l’estiu i tots els seus records. […] Aleshores sorgeix i puja en mi una cosa que saludo pel seu nom, amb els ulls clucs: Bon dia, tristesa!” (Françoise Saga, Bon dia, tristesa, Edicions de la Magrana, 1889, traducció de Joan Rossinyol)
