Sopar improvisat d’estiu, parlant de net-art, vídeo-art… i de sobte em ve al cap Cesare Pavese (déu meu, però avui dia, qui se’n recorda d’aquest poeta?) i de com ens agrada més “el teatre” que “l’escena”: ens agrada parlar, xerrar, discutir, i el lloc o el motiu no tenen importància.
[amb Joan Paton, Toni Alcàsser, Rufino Mesa, Miquel Gómez]
BONUS TRACK
[és un poema trist però amb un punt d’esperança]
“Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.”
«Vindrà la mort i tindrà els teus ulls –
aquesta mort que ens acompanya
del matí al vespre, insomne,
sorda, com un vell remordiment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit callat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan t’aboques sobre tu mateixa
al mirall. Oh estimada esperança,
aquell dia nosaltres també sabrem
que ets la vida i ets el no-res.
«La mort té un esguard per a tothom.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
que ressorgeix un rostre mort,
com sentir que parla un llavi clos.
Baixarem a l’abisme muts.»
Cesare Pavese.
