Els que ens dediquem a l’educació [i a això de l’art] acabem el curs [i la temporada] en el mes de juliol. I comencem l’any al setembre. Vivim amb el calendari a contratemps. Per tant ara tocaria fer balanç de l’any, ja sabeu, el que fan a la TV els darrers dies de desembre. Mirat amb perspectiva l’any, a nivell professional, ha suposat un munt de canvis i reptes engrescadors.
A nivell personal només puc dir que els membres del club dels optimistes incorregibles no podem, pel nostre caràcter, caure en la tristor. Tenim tendència a estar alegres, veure el got mig ple, i sempre pensem que les coses milloraran. Això incomoda a algunes persones, o directament els irrita. Però també hi ha molta gent que s’alegra quan està al nostre costat. Tinc ànima de cronopio, què hi farem?
“Cuando los cronopios cantan sus canciones preferidas, se entusiasman de tal manera que con frecuencia se dejan atropellar por camiones y ciclistas, se caen por la ventana, y pierden lo que llevaban en los bolsillos y hasta la cuenta de los días.” Julio Cortazar, Historias de cronopios y famas (Ed. Alfaguara, 1995)
Doncs arriben les vacances. Aquest any sense un destí concret, ni plans de cap mena. Llegir, escriure (projectes entre mans que cal anar enllestint), fer esport, sortir amb els amics, estar amb la família. El dia 5 comencen les olimpíades: hores de sofà i cafè. A vegades el millor pla és no tenir cap pla. La idea és agafar el cotxe —amb una bona provisió de llibres i discos de jazz— i durant una setmana o deu dies passejar pel Pirineu d’Osca i anar cap a l’oest, Pamplona-Santander-Oviedo-Santiago de Compostela, com qui diu sense rumb fix, ni preses, per cortesia del senyor Airbnb i del navegador del cotxe. Viatjar en solitari, a l’atzar, com els viatges que feia W. G. Sebald.
Ens veiem al setembre. Desconnectat (off-line) tot el mes: ni bloc, ni facebook, ni Twitter. WhatsApp, messenger i correu sota mínims. A descansar.
