El bento és la típica cistella de menjar japonès per emportar. Té diferents compartiments en els quals hi ha peix, carn, verdura, conserves en salmorra, etc acompanyats d’arròs i algun dolç. La disposició en la caixa sempre es fa en funció del color i la forma de cada element. L’ordre en què s’ha de menjar no està prefixat, depèn del gust i l’estat d’ànim del comensal. Cada compartiment coexisteix amb els altres, com les escoles religioses del Japó.
Segons Masayuki Taira: “Els japonesos van pensar durant molt de temps que a tot el món hi havia persones intel·ligents i també estúpids, bons i dolents; en resum, individus variats. Així doncs, les religions, el paper de les quals és guiar a la gent cap a la salvació, s’han de multiplicar amb la finalitat d’abastar tota aquesta diversitat. El fet de considerar la pròpia escola com absoluta és el més temible, ja que aquesta actitud monomaníaca no pot incloure la varietat de la població i, a més a més, deixa massa gent fora de la via de la salvació.”[citat aquí, traducció d’Altacapa]
La distribució de colors i formes també es vàlida quan es tracta de servir un simple sandvitx o adequar els espais d’un lloc sagrat, com ara el santuari sintoista de Heian Jingu (a Kyoto) on la grava s’ha triat amb molta cura i cada dia es pentinada pels monjos del temple per tal d’obtenir una “textura” determinada.
