Li feia molta mandra el camí fins l’estació, que malgrat tot era curt. Desitjaria estar fent el camí de tornada. Sap que haurà de prendre decisions, triar entre diferents opcions. Imagina un viatge ple de situacions incomodes que seran el preludi de noves incomoditats, segurament majors. Per això quan arriben a la porta de l’estació central dubta un moment. No sap si el xofer li portarà la maleta fins l’andana, si li caldrà esperar que arribi un mosso portaequipatges o si finalment haurà de traginar ella mateixa la maleta.
Quan el xofer es veu amb els diners a la butxaca es fica en el cotxe i la deixa a la porta de l’estació amb la maleta i la caixa del gat. Nora Gómez agafa la caixa del gat. El gat es remena dins neguitós. Nora Gómez mira la porta de l’estació. Surt una parella agafada de la mà, espera que darrere seu surti un mosso portaequipatges, però la parella s’allunya de l’estació i darrere seu surt un jove molt ben vestit, amb somriure i ulls de guineu, que puja en un cotxe que l’espera a la porta.
Nora Gómez mira el cel. Té un amenaçador color verd. No sap si obrir el paraigües. Pensa: els viatges sempre són desagradables. Després comença a bufar el vent humit de l’oceà, el típic vent que anuncia l’arribada de més vent, de pluja, de més pluja i de la boira verda.
[Cada setmana, més o menys, un nou capítol]
