Nora Gómez agafa la maleta amb la mà que li queda lliure i entra en l’estació. Comprova el seu bitllet i es dirigeix a les andanes. Quan arriba a l’alçada de la seva via deixa la maleta a terra i a un costat la caixa amb el gat. Després comença a pensar en el que haurà de fer quan arribi. Si haurà d’abraçar als seus amfitrions o no. Potser esperen un petó en cada galta o una cordial encaixada de mans. Potser esperen una cosa i reben una altra. En cinc minuts arribarà el tren. Encara està a temps de tornar-se al seu apartament, trucar als seus amfitrions, que l’esperen impacients allà en la muntanya, i donar una disculpa plausible. Podria al·legar un problema de cor, ella que el té tan delicat. Però quan està pensant tot això arriba el tren, xiulant, traient una espessa fumarada negra per dalt i una més tènue fumarel·la blanquinosa pels costats.
Quan el tren s’atura entre tot aquell fum un mosso portaequipatges s’acosta a Nora Gómez i li agafa la maleta i la caixa del gat. Puja al tren, ella puja darrere. El noi tria un compartiment buit i deixa la caixa del gat en un dels seients i la maleta en una reixa que hi ha sobre la finestra. Nora Gómez li dóna unes monedes i el noi surt del compartiment. Després des de la porta es gira i diu:
– Ets molt atractiva.
Nora Gómez s’acosta al mosso que s’espera desafiant a la porta, i li clava un bufetada. El noi es toca la galta amb la mà i se’n va passadís enllà. Ella s’asseu al costat de la finestra molt empipada. El gat es remena a la caixa, ella acosta el cap a la reixeta de la caixa i li diu a l’animaló:
– Perdona que et faci passar per tot això, Rimsky.
La seva veu és suau i dolça. Treu de la bossa una novel·leta francesa molt lleugera titulada Du temps que Berthe filait, que una amiga li havia recomanat i es concentra en la seva lectura mentre intenta oblidar l’enutjós episodi del mosso portaequipatges.
