Els nens de la meva generació vam créixer recitant allò de “Volverán las oscuras golondrinas / en tu balcón sus nidos a colgar, / y otra vez con el ala a sus cristales / jugando llamarán”. Aquí orenetes no se’n veuen gaires, el que hi ha són estornells, cotorres, coloms, gavines i algun ànec despistat. Després de molt de temps sense fer-ho he tornat a la cançó (Cuando mueren) las malditas golondrinas [del disc Tenía tanto que darte de Nena Daconte (lloc oficial)], deliciosa. Hi ha algú per aquesta banda del món que no tingui ganes d’escoltar una cançó amb aquest títol? El cas és que estava pensant en això que es diu “amor” —que com podeu veure no puc escriure sense posar cometes— quan m’ha vingut al cap la cançó de Nena Daconte. Si el repte era definir “amor” em rendeixo. A la teoria de camps i a les equacions de camp d’Einstein m’hi podria enfrontar amb més èxit. Potser l'”amor” no són totes aquelles papallones (les golondrines dels romàntics del segle XIX) que esperem tenir a la panxa i que ens han de portar cap als núvols, potser és més com un grapat de gavines que pugen molt a amunt en el cel, i criden, són inconscients i esbojarrades, i de tant en tant volen a ras de terra i ataquen als coloms o es barallen amb un gat o un gos. I no sabem per què ho fan, però mirem com hipnotitzats, com si fos un gran espectacle de la natura.
