Rufino Mesa, Mukhalinga. Petita obra d’ònix intervingut amb coure. Sèrie elaborada entre 1995 i 2016, quaranta peces no numerades, signades amb anagrama en la base i sense datar. 96 grams de pes. Un contenidor metafòric de fluids humans que ens recorda els portallàgrimes que es fabricaven a Delf al segle XVII, o les petites caixes amb tapa hermètica que s’utilitzaven per a guardar rapè, molt populars a Europa als segles XVIII i XIX, o els diminuts pots de porcellana per guardar perfum que s’elaboraven el segle passat a la Xina.
La meva àvia vivia a casa nostra, quan tenia vuitanta anys va caure malalta i es passava bona part del dia al llit. Un diumenge va venir el mossèn a veure’ns. Al voltant del llit de la malalta ens vam reunir els nets, el meu pare i la meva mare, la meva tieta Avelina, els meus cosins, una veïna que es deia Amàlia, la senyora Rosario que ajudava a la mare en la casa. Jo tindria uns nou o deu anys. Era un crio. Això passava a començament dels anys setanta. El capellà es va traure de l’interior de la sotana un petit pot metàl·lic que contenia oli sagrat, li va posar al front i a les mans. Daixò se’n deia l’extremunció, per que s’aplicava articulum mortis, és a dir quan estaves a punt de morir. El cas és que l’àvia encara va viure uns quants anys, més de quinze, i per a mi aquells Sants Olis es van convertir en el mític bàlsam de Ferabràs que Don Quixot pren per curar-se de les moltes caigudes que pateix.
Quan vaig tenir a la mà la Mukhalinga de Rufino vaig pensar immediatament en la meva àvia i vaig reviure aquell moment del final de la meva infantesa que havia oblidat per complert. El poder de la memòria, suposo.
Mentre jo estava al costat de la meva àvia, amb familiars, parents i amics, i mentre el capellà li administrava el darrer Sagrament, l’any 1973 o potser el 1974, Rufino Mesa feia accions efímeres consistents en dibuixar un cercle amb el peu en un sorral i fer dins una marca. Una revolta contra l’art estandarditzat i mediatitzat per la galeria d’art o la sala d’exposicions. Uns anys més tard, cap al 1978, Rufino explorava una petita cova natural en la riera de Maspujols, vivint una experiència catàrtica que condicionaria bona part de la seva trajectòria artística posterior. La cova com a úter, l’espai buit que ens espera, un passadís per on transitem breument, un no-lloc —aprofitant la idea de l’antropòleg francès Marc Augé— de pas amb la capacitat de transformar-nos de cap a peus.
[↑ Espacio mínimo. Riera de Maspujols, 1978 | imatge: Assumpa Rosés]
“La escultura-templo se hace expresión del lugar sacro, es un oratorio sombrío que inquieta y estremece. Es un lugar para poner los pies con firmeza, sentir la soledad del ser y experimentar la integración absoluta con la materia. Entre sus muros silentes se descubre la unión de los contrarios, el cuerpo físico cohabita con la energía que desprende los cortes de roca. Ella es presente en todas las direcciones, se cuela por los poros y anima los sentimientos. No puede ser de otra manera, la temperatura irradiante entra y sube hasta la mente y se convierte en palabra, en reflexión sobre la sutil presencia de la realidad estética.” [La mirada creativa, Rufino Mesa en el bloc Las piedras cantan (23 de març de 2013, consultat el 26 de març de 2019). Llegiu més aquí]
El camí recorregut ha estat llarg i fructífer, amb moments destacats com la visita a l’exposició d’Anish Kapoor (Bombai, 1954) que el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía i The British Council van organitzar al Palau de Velázquez en el Parc del Retiro de Madrid, a començaments del l’any 1991. La psicologia de la percepció irrompia amb força en l’escultura de la mà de Kappor, aquelles obres connectaven bé amb les que estava produint Rufino, però calia marcar distàncies, fet que va condicionar la posterior elaboració d’una monumental peça de marbre de Markina situada aquell mateix any en la Morella Nuts (Castellvell del Camp) amb un pes de 15 tones. L’opció va ser simple, el que primer era una cavitat, una cova excessivament “kapporiana”, es transforma en un úter girant la peça 90 graus. Un úter transitable, habitable, espai mínim, un no-lloc silenciós.
[]
Com el mateix Rufino ens explica en l’inèdit Procesos creativos:
“Con el mismo principio seguí trabajando en las esculturas para ser ocupadas experimentalmente: Capilla Turkana (2003), Glíptica (2005), Nsasi (2010), No parlaré mai més (203-2007), Escucha atentamente (2003-2007). La idea se repitió años más tarde en La ventana del asombro (2010) y en el concepto de traspasar la puerta del laberinto. La llegada al mundo acompañado del primer aullido; ante este lugar genésico siempre aparece la misma pregunta. ¿Qué hay antes de nacer? ¿Qué hay después de morir? ”
En una llarga passejada puntualitzava, referint-se a Mukhalinga: “del no res (la llavor minúscula de la que procedim) al no res dels Olis Sagrats, en una càpsula diminuta”. 96 grams, 15 tones.
[↑ La ventana del asombro. Rufino Mesa. Parc d’escultures de Real de Catorce, Estat de San Luis Potosí, Mèxic. 2010. 4 m x 4 m x 4,50 m. Fotografía de José Rojas.]
[” (…) Un recipient per a les llàgrimes? Quines llàgrimes? Un fetitxe d’amor etern? Pel que sembla aquesta petita peça, més conceptual que material, té el seu orígen a les llàgrimes que les núvies o esposes dels mariners els oferien en un envàs, quan aquests embarcaven per dies, mesos o anys. Ja se sap, les llegendes del mar donen per activar tots els enigmes. Una penyora amorosa, un recordatori, una apel·lació a l’eternitat. O potser un acte fugaç i sublim, immens en el se valor efímer, perible; moral. Un gran material literari i un pou de misteri popular per als poetes, antropòlegs i historiadors. Es diu que malgrat la seva petita mida les dones se’l col·locaven, quan ploraven la futa absència, al llagrimall i des d’allà feien lliscar els seus sanglots. Ja aquesta acció té molt d’artístic i de procés creatiu: de l’immaterial al material. O al revés. (…) ” Joan-Pere Viladecans. “Portallàgrimes”, La Vanguardia. Dissabte, 15 setembre 2018]
