Sis peces de Leonardo Escoda en les quals la casualitat i l’atzar batallen en un ordre càlid i contingut. L’esperit del temps, lema que dona nom a la mostra, porta per subtítol “imatges d’un pòsit d’idees que remouen l’espai articulant jocs”, plans que se superposen com si el passat i el futur es toquessin.
M’ha vingut al cap el final d’un sonet de Rilke dels Sonets a Orfeu:
Fürchtet euch nicht zu leiden, die Schwere,
gebt sie zurück an der Erde Gewicht;
schwer sind die Berge, schwer sind die Meere.
Selbst die als Kinder ihr pflanztet, die Bäume,
wurden zu schwer längst; ihr trüget sie nicht.
Aber die Lüfte … aber die Räume …
[amb la traducció d’Alfred Badia:
No us dolgui de sofrir-lo, el vostre pes.
retorneu-lo a la terra. Car hi és gran
el pes de les puigs gegants, del mar estès.
D’infants plantàreu arbres, no pas gaire
feixucs, i ara han crescut, i pesen tant!
però els espais… Però el volar de l’aire…]
Tot el que vam fer ens arrossega, és un pes que ens lliga, però a la vegada ens permet veure les coses d’una forma diferent, amb profunditat.
[CRAI | Campus Catalunya URV |Avda. Catalunya, 35 43002 Tarragona |977 55 95 24][del 12 de març al 6 d’abril de 2019]
