Troballes
Les obres de Jordi Plana es construeixen lentament, encaixant elements. Cada peça s’executa pacientment, amb múltiples probes prèvies, amb infinitat d’assajos que inicialment semblen abocats a l’error. Sobtadament dos elements que quan estaven aïllats no tenien vida es troben en les mans de l’artista i sembla com si haguessin fet una llarga trajectòria junts. Des d’aquell moment la separació sembla del tot impossible. La juxtaposició, l’addició, la suma, a vegades la mutilació, l’eliminació, l’esporga, l’ocultació, són components que permeten articular un lèxic i una gramàtica sorprenents, un llenguatge que ens parla del silenci, dels objectes trobats casualment, del que la marea deixa quan es retira cada tarda.
És un estil creatiu que em recorda al Quinn de Paul Auster, en Trilogia de Nova York: “Quinn estava acostumat a vagarejar. Les seves excursions per la ciutat li havien ensenyat a entendre les connexions entre l’interior i l’exterior. Fent servir el desplaçament sense rumb com a tècnica d’inversió, els dies més aconseguits arribava a fer entrar l’exterior a dins i, d’aquesta manera, usurpava la sobirania de la interioritat”. En l’exterior un espai estrany, un món del que només coneixem fragments que ens permeten imaginar ̶tan sols parcialment̶ com és la realitat. La desolació té a vegades un punt de tabula rasa que ens ajuda a començar de nou. Un lloc comú on els records del que vam ser, preservats en l’interior d’una urna, arrossegats i ocults en àmfores, ens serveixen per interpretar què hi ha allà fora. I també, què hi ha aquí dins. Fragilitat aparent dels objectes recollits a la platja que contrasta amb la solidesa de les cordes que lliguen els elements i formen l’ancora i la barca, metàfora de la contradicció que suposa quedar-se però també el desig de marxar. Fugir, anar-se’n, dur només les coses essencials, les coses importants. Records de la infantesa, homenatge al pare, barca varada que associem immediatament amb les barques dels migrants, amb el cos a la sorra del nen sirià mort a la platja de Turquia.
Desordre del moment, del dia a dia. Un cert caos que l’artista intenta ordenar, elements que l’atzar ens ha portat a les mans, ens ha deixat davant i que apareixen a la sala simulant una mena de naufragi provocat, no per la natura sinó per nosaltres mateixos. L’estètica del naufragi permanent en què actualment vivim, la societat líquida de la que tant hem parlat, i l’ancora que com un pèndul ens recorda que poques coses són permanents, ni tan sols les que ens mantenien fermament lligats a terra. Una barca que només ha tocat el mar en el nostre record.
El contrapunt el remarca la urna que amb un mol·lusc, branques singulars i una llum tènue recrea la mítica Medusa que segons la mitologia grega era un terrible monstre ctònic que convertia la gent en pedra mirant-los fixament. La representació de la Medusa en el mosaic del Museu Arqueològic Nacional de Tarragona, que Jordi Plana coneix bé, ens mira des del passat, i ens fa qüestionar el que hem fet fins ara, però el passat ens condiciona i com la Medusa de Munch, no ens deixa veure el futur amb claredat.
Un espai suggerent, on la llum té un gran protagonisme, i la seva absència també. Petits escenaris amb moltes històries que se sumen i on alguna vegada va passar alguna cosa, no sabem exactament què, possiblement un naufragi o potser algú va plantar una llavor i ara, sense que ningú ho sàpiga, ha començat a créixer lentament, fent arrels. Al cap i a la fi, de la sang del coll tallat de la Medusa, en caure a terra va sorgiren el cavall alat Pegàs, el monstre Amfisbena i el gegant Crisaor [Text del full de sala]:
[L’Estruch. Fàbrica de creació de les arts en viu | C. de Sant Isidre, 140 08208 Sabadell]
