Corona agafa entre les seves mans la mà de Nora Gómez i se l’acosta galantment als llavis. Fa olor a lavanda, pensa mentre ho fa, després ocupa el seient al costat de la finestra. Davant per davant de Nora Gómez.
Ella fa un gest de coqueteria amb el cap i pensa immediatament: si volgués el podria enamorar ara mateix.
Corona s’aclareix la veu i diu:
– No es pot ni imaginar el que acabo de llegir darrere de la porta del lavabo de cavallers.
– Alguna bestiesa, suposo.
– No exactament.
Nora Gómez somriu. I diu amb picardia:
– Vostè dirà.
– Doncs posava: al tercer compartiment d’aquest vagó hi ha una senyoreta meravellosa que viatja sola, no tindrà problemes per seduir-la.
– Magnífic, diu ella, però estem en el segon compartiment.
Corona s’aixeca, visiblement alterat, i treu el cap per la porta. Comprova que, efectivament, està en el segon compartiment, torna a entrar dins i agafa el seu equipatge i el barret blau. Diu:
– Disculpi.
Després surt del compartiment.
Nora Gómez pensa: en aquest tren ple de corrents d’aire a vegades passen aquestes coses.
A continuació comença a ploure. El comboi i tots els seus passatgers es submergeixen en una tènue llum verda, que es fa lentament més i més opaca, fins tornar-se nit.
[cada diumenge, més o menys, un capítol][la imatge reprodueix una obra de l’Alex Rodríguez]
