L’exposició d’Ester Ferando Surar o nedar resulta molt pertinent per entendre l’evolució de l’univers poètic que batega darrera de les seves escultures. La peça central, un llit de ferro dels anys quaranta o cinquanta del segle passat, s’exposava per primera vegada el 2016 al centre d’Art Contemporani Lo Pati d’Amposta (dins de la col·lectiva “RESET_Estratègies per reformular la trajectòria de l’artista”), en aquella ocasió el llit formava part d’una instal·lació —Somiant-me— en què actuava com a caixa de llum que insinuava formes orgàniques sota uns llençols. Estem en l’àmbit privat, en el dormitori, on ens sentim segurs i protegits, on els somnis es fan presents. On cada nit esborrem el que hem fet i, si podem, comencem de nou.
En la peça A fora, de l’any 2018, que es va incloure en la mostra “Julio Antonio – Stendhal 1919-2019” (Museu d’Art Modern de Tarragona, 2019), l’artista recreava el balcó de casa seva a Reus, amb llum, i un delicat àudio gravat des del balcó original. Ens mantenim com a espectadors fora de l’escena, observem, “vida, la vida continua més enllà del balcó” ens diu Ester en el catàleg de l’exposició. Però clarament la vida no està dins del museu. La vida està fora, en el carrer.
Còpia-original i simulacre-realitat, han estat algunes de les qüestions centrals de la postmodernitat, que en aquest cas queden subvertides al tractar-se de còpies impossibles, elements que ens fan qüestionar el que veiem, sobre tot quan ens adonem que ens falta alguna peça per completar el trencaclosques. Però la peça que ens falta no la trobarem en les sales del museu, l’haurem de buscar aquí i allà, on creix el que ningú vol.
En l’exposició del CRAI reapareix el llit de ferro que vam veure a Lo Pati. Això sí: despullat, sense llum, sobre un tapís blau, acompanyat d’objectes que formen part de la biografia persona de l’artista. Objectes lacats amb pintura daurada, com petits reliquiaris. Hem sortit de l’àmbit privat, i ara ens trobem en un pati exterior. Estem realment fora, però també hi ha un cert simulacre. Sí, estem fora, ens deixem arrossegar per la vida, però no podem volar. Els nostres somnis estan llastrats per aquest bonics objectes que hem anat acumulant.
I que s’ha fet de la llum? Sempre havia estat un dels elements claus en treballs precedents. Mentre reflexionava sobre aquest aspecte he recordat un poema de Dylan Thomas:
Do not go gentle into that good night.
Old age shoud burn and rave at close of day;
Rage, rage against the dying of the light…
[No entreu assenyadament en aquesta bona nit. /La vellesa hauria de cremar de fúria, en caure el dia;/Ràbia, ràbia contra la mort de la llum…][en la traducció de Ramon Xuriguera]
“Confiar, surar, deixar-se endur pels esdeveniments.
O nedar, avançar…
Cap a on, com?
El llast del passat, el contrapès del present i del que jo voldria però no pot ser,
pesa massa i m’immobitza” [Del cartell de l’exposició]
[Ester Ferrando][Surar o nedar][pati interior del CRAI | Campus Catalunya URV |Tarragona][del 24 d’abril al 19 de maig de 2019]
