[25 octubre 2008]
A vegades em pregunten perquè escric un bloc. Perquè m’esforço cada dia en actualitzar-lo, perquè contesto els correus que m’arriben i els comentaris que es fan. Olga em deia fa poc: escolta, cada dia et passa alguna cosa interessant que es pugui explicar en un bloc? En un correu MacMac es meravellava de tot el temps que hi dedico a escriure. I Cinta, sempre que té ocasió, em diu que tinc un bloc molt currat.
Després d’uns 2 anys de blocaire – vaig començar amb un bloc “de prova” al novembre del 2006 gràcies a l’ajut de l’amic Juanjo– i amb 627 entrades publicades, crec que no tinc una resposta.
Però vaja, aquests tres dies en què el bloc ha estat caigut per un problema en el servidor on s’hostatja Altacapa, he tingut temps per pensar-hi en tot plegat. Quan temps dedico al bloc? Doncs una estona després de sopar. Em poso amb el portàtil al sofà amb un cafè mentre mirem la tele i el BB ja dorm, com que a casa sopem amb horari infantil, podríem dir que això passa cap a les 9 o a molt estirar les 9,30. Dono una ullada al correu de la feina (xtec), em baixo a l’ipod els podcasts als que estic subscrit, faig una passejada per les notícies del dia (VilaWeb i BBC news), repasso alguns blocs d’amics (per exemple el bloc carabassa, Siknus o inicios), consulto i contesto el correu del bloc, i després em poso a escriure alguna cosa per Altacapa.
A les 11 de la nit ja estic al llit, escoltant la ràdio o els podcats que m’he baixat a l’ipod i llegint el diari, algun llibre dels molts que tinc a la tauleta, o – poques vegades– preparant algun tema relacionat amb la feina.
Tornant al bloc: els temes que tracto estan centrats en l’art (i per extensió en la cultura, una paraula que m’agrada tan poc ! ), i clar, en el que llegeixo, veig, escolto, penso… d’aquí el títol que he donat a aquesta entrada, plagi directe del títol del conegut llibre de memòries Vivir para contarla (Mondadori, 2002) de Gabriel García Márquez. És qüestió d’anar fent pensant en què després, de tot el s’ha fet, alguna cosa es podrà escriure, ja sigui en un lloc fantàstic i exòtic o en un espai corrent i proper. Val la pena citar El quadern gris, de Pla, que per a mi ha estat sempre un model inqüestionable d’espai proper del que es poden extreure valuosos aprenentatges. És a dir, observar i després sintetitzar el que s’ha vist en quatre ratlles. Tot això requereix una mica de temps, i el que per a mi és més important, capacitat de reflexió. Capacitat de crítica suposo, tot i que avui dia la paraula crítica, pel fet d’anar deslligada moltes vegades de reflexió, és sinònim d’intolerància.
També hi ha el perill de ser un senyor Esteve d’anar per casa, parlant d’això i d’allò, sense aprofundir res. Com a mínim el que jo intento és donar el meu punt de vista, comprovar després que algunes persones (unes 100 cada dia, en ocasions poden arribar a passar de 200) s’interessen pel mateix que jo és un petit plaer que em fa sentir menys sol del que normalment estem.
[sobre la imatge]
[actualització 0ct 2011]
Uff! Altacapa arriba als 2.000 lectors, moltes gràcies… potser hi ha més misfits al món del que em pensava.
