El camí fins el Poble de la Frontera Sud 1004 era llarg i penós. Dues hores des de l’estació de trens. Turons onejats que es perden en la llunyania. I un gran silenci. Com quan està a punt de passar una gran calamitat. És el darrer lloc on arriba el telègraf, on amb sort es pot escoltar la ràdio. Unes quantes cases de teulades vermelles, un destacament de vigilants, més silenci. Durant el dia tot el que es veu desprèn una gran lluminositat, però al capvespre ràpidament entrem en la foscor. Una foscor entranya perquè va acompanyada del més gran silenci que pugueu imaginar. El silenci és absència de soroll, de moviment. Però el silenci que es percep al Poble de la Frontera Sud 1004 no és absència. És presència.
Nora Gómez no va notar res quan va arribar. Simplement va demanar pel comandant del destacament, a quí havia de lliurar instruccions del govern i les seves credencials. Mentre l’esperava va pensar: “caldrà començar el més aviat possible”.
