Vaig conèixer a Benet Rossell (Àger, 1937 – Barcelona, 2016) l’any 1992 —un fred 18 de març—, a Lleida, quan aquest aprenent era estudiant en aquella ciutat. Rossell presentava un llibre de poemes d’Antoni Clapés i que ell havia il·lustrat. El llibre es titula Epigrafies/Epigramies (Cafè Central, 1992). La presentació del llibre la va fer Carles Hac Mor. Un delícia. Jo estava allí per què m’encantava tot el que feien els de Cafè Central, i l’amiga que m’acompanyava era fan de Rosell. Des de llavors he seguit el treball de Benet Rossell: exposicions, pel·lícules, accions. El 2010 el MACBA li va dedicar un extensa retrospectiva que permetia veure l’abast de la seva creació i dels seus múltiples interessos. Iconoclasta, irreductible, apassionat, apassionant.
Ara, l’amiga que m’acompanyava aquell dia de març, em regala una peça de Benet Rossell, pintada just el 1992 i que es titula Sense parar. Bon símbol del que hem de fer: no parar mai, seguir sempre buscant, aquí i allà, en totes direccions, amb tots els mitjans. Suprimir, destil·lar, concretar, deixar les coses bàsiques. No tenir por. Experimentar.
XVI
Un vent de ponent, gèlid, m’esbulla els cabells.
Tot passejant, presento el temps dels crisantems.
( Antoni Capés, Epigrafies/Epigramies)
