Un repartiment coral de personatges infeliços de finals del segle XIX que, avançat ja el segle XXI, semblen absolutament actuals. La veritat del teatre –i de la creació artística en general–, la impossibilitat de connexió entre generacions, estimar a la persona equivocada i continuant fent-ho només per què l’estimes, la crueltat. Passar la vida sense fer el que realment vols fer i quan finalment ho fas comprovar que no, que això tampoc era el que havies somiat.
L’Àlex Rigola ens desconcerta, com a mínim durant la primera mitja hora, amb un escenari molt simple, sense ornaments, amb una sala de butaques amb llum a mig gas i uns personatges que van teixint estranyes relacions i complicitats entre ells i els espectadors. Quan la funció acaba et quedes amb ganes de més. Voldries saber que serà de Nina (Mel Fernández) sense Konstantin (Albet), que sempre l’ha estimat.
“NINA: S’hi està molt bé, aquí: és agradable, càlid… No sent el vent? A Turguènev hi ha un fragment de diu: «Afortunat aquell que en nits com aquesta es troba sota el sostre d’una casa, aquell que té un racó càlid». Jo sóc la gavina… No, no és això. Què deia, jo? Ah, sí… Turguènev… «i que Déu ajudi tots aquells que vagaregen sense reugi…». No passa res. (Sanglota) “
[traducció de Nina Avrova i Joan Casals. Anton P. Txèkhov, Quatre peces teatrals. Ed. 62. Barcelona, 2012. Pàg. 100]
[La gavina versió lliure de l’obra d’Anton Txèkhov][Dramatúrgia i direcció d’Àlex Rigola][interpretada per Nao Albet, Pau Miró, Xavi Sáez, Mónica López, Melisa Fernández, Roser Vilajosana][Teatre Tarragona | 19 de desembre de 2020]
