Carles Jardí (Tivissa, 1957) [canal de youtube] va publicar l’any 2019 el poemari Acarono la vida (Ed. Neopàtria), vaig trobar que tenia grans poemes —com ara «La física de les coses»— que es barrejaven amb altres que tot i ser interessants em resultaven més encotillats. Ara ens presenta aquest Toc de lluna on dinamita les costures del llibre anterior i es treu sabates i mitjons per mirar-nos directament als ulls. Sense ulleres de sol. Sense tenir por a ser tendre —«La mà del pare» podria ser una cançó de Sarah Vaughan o d’Etta James— ni a recolzar-se en rimes que actuen sobre el lector atent com si fossin una melodia hipnòtica.
En definitiva, sense “tenir por a tenir por” a qüestionar-se i a mirar-se fent balanç:
Què sóc jo? Arrossego tantes vides dins l'ànima del cos, que no sé si soc jo. A vegades, em sento una ombra sempre canviant, al so del fanal, pels plans de l'espai. Sovint, soc un fluid de mots que cerquen el significat més precís, dins la ment i les venes de la sang. No sé què soc jo. [...]
El poemari s’estructura en tres parts, la tercera, «Toc de lluna», és potser la més lliure i personal. En aquesta part la rima es fa més subtil i les imatges te sacsegen —”La tristor desperta les nits / i em destapa del fred glaçat” en el poema «Fugir de l’abisme»— com si Ella Fitzgerald t’agafes pels peus i te portés fins els núvols per després deixar-te caure. I allí sota, sobre la tauleta de nit, veiem el llibre del Carles i sentim un cert consol, no molt gran, però prou poderós per poder posar el despertador del mòbil en modo «on» i esperar un nou dia.
[Carles Jardí Pinyol| Toc de lluna][Il·lustracions de Núria Puig Esteban ][Edicions del Sud | Piles (Safor, País Valencià) | 2021][96 pàg.]
