A vegades una amiga o un amic, inquietes i atrevides, inquiets i atrevits, que volen visitar un museu d’art contemporani o anar a una exposició en una galeria d’art, em fan aquella pregunta tan temuda: “escolta, quina peça creus que és bona, en quina ens tenim que fixar més”. Amb l’experiència que dóna el pentinar canes, i sabent que l’últim que la gent vol quan estàs prenent un cafè és un debat en què surtin Kant o Heidegger (que interpretava que l’art era el mitjà pel qual una comunitat desenvolupa per si mateixa una via per a l’expressió i la interpretació), sempre responc el mateix: “la peça que menys t’agradi és la millor de totes, no ho dubtis ni un minut”. La meva filla adolescent que ha escoltat això més d’un cop, em diu quan li dic que baixi la música de la ràdio: “Papa, ¿saps aquella música que jo escolto sempre i que no t’agrada gens? Doncs és la millor de totes”.
La revista Enderrock ens acosta —especialment si teniu una certa edat, i necessiteu aquesta mena d’aproximacions— al rap’n’trap que pordriem dir que és la darrera derivada del hip-hop que va néixer al Bronx als anys seixanta, i que darrerament està fent forat. Són 31 FAM, P.A.W.N. Gang, Morad, Bad Gyal, Lildami, Flashy Ice Cream o The Tyets, que majoritàriament canten en català i parlen de la ciutat, de la feina i dels estudis, de conèixer gent, de lligar. Música amb un ritme que sovint és repetitiu, amb lletres directes.
