Van passar set dies. Van passar dues hores. Va arribar el correu: sense notícies de la capital. Nora Gómez no sabia què fer. Esperar. Continuar esperant. Va tenir temps de llegir el petit volum que portava a la bossa de mà. El volum es titulava Der Spaziergang. Un llibre de Robert Walser, publicat feia només unes setmanes. Ho va llegir amb l’auxili d’un petit diccionari de butxaca, ja que entenia l’alemany amb moltes dificultats. A les sis va anar cap al menjador d’oficials on a les sis quinze se servia el sopar. Va travessar el pati. La llum de la tardor es retalla en l’horitzó sobre les teulades de la caserna. Llavors ho va veure. Algú havia dibuixat un arbre amb guix sobre el mur. Era un dibuix infantil. Nora Gómez va mirar el dibuix estranyada. Intrigada. No hi ha nens a la caserna, va dir en veu alta. Ningú va escoltar la seva veu. Era una veu que hauríeu dit que corresponia a la veu d’una persona sensata. Per què Nora Gómez era, sens dubte, una dóna sensata. Quan va entrar al menjador d’oficials es va dirigir al comandant T i li va dir: hi ha un infant a la caserna. El comandant T no va fer ni un gest. Ni un moviment. Nora Gómez va repetir el que havia dit. S’equivoca senyora, va dir el comandant T, hi ha dos nens a la caserna. Va dir “senyora” com si volgués dir “conillet”. Nora Gómez podria haver fet com un somriure però no ho va fer. No es va moure. El comandant T va dir: són els fills de la cuinera.
