El subtítol de Como no hacer nada (Ariel, 2021) de l’artista i professora Jenny Odell és «Resistirse a la economia de la atención». Una revolta contra el treball incessant que realitzem de forma dirigida i sense ser “totalment” conscients. No és productiu llegir un llibre en paper, asseguts tranquil·lament en el sofà, escoltant un CD. Millor fullejar diferents llibres en la tablet, donant “likes” aquí i allà, subscrits a un servei Premium que ens proporcioni música «seleccionada per a nosaltres» mentre llegim notícies, escoltem els consells d’un gurú en Youtube ―sobre criptomonedes, futbol o dietes saludables―, amanit amb publicitat del que “necessitem”: un mòbil nou o unes vacances en la platja. Per cert, no gaudeixis de la posta de sol, millor fer una fotografia i pujar-la a Instagram. Ja he vist en alguns espais amb miradors panoràmics que l’ajuntament del poble ha posat un cartell animant als visitants a compartir el paisatge ―la imatge― “en les xarxes socials” amb un Hashtag determinat.
Ens hem cansat d’escoltar que el paper contamina sense límits, que no és sostenible, que és una cosa antiga, que ocupa espai i s’omple d’àcars, en fi, que és un horror. Els vinils i els CD, un anacronisme. Coses per gent com jo, del segle XX. Però ara resulta que cada vegada que fem un “clic” contaminem un munt (BBC: Why your internet habits are not as clean as you think).
No fer res més que llegir un bon llibre, ben escrit i força interessant, com aquest de Jenny Odell. Passejar sense rumb, vagarejant. Recuperar el vell discman i traure la pols dels CDs. Ocupacions d’aquest cap de setmana de tres dies i bon temps.
Dos fragments de Como no hacer nada:
“Cualquiera que haya intentado alguna vez hacer algo que se salga de la norma en un falso espacio público sabrá que esos espacios no solo guionizan las acciones, sino que las controlan policialmente. En un plano ideal, en un espacio público, eres un ciudadano con capacidad de acción; en un falso espacio público, eres o bien un consumidor, o bien una amenaza para el diseño del lugar.”
“En una situación en la que cualquier momento de vigilia se ha convertido en un tiempo en el que nos ganamos la vida, y en el que entregamos hasta nuestro ocio para que con él se lleven a cabo evaluaciones numéricas a través de los «me gusta» de Facebook e Instagram, verificando su rendimiento como se verifica el rendimiento de las acciones, monitorizando el desarrollo actual de nuestra marca personal, el tiempo se convierte en un recurso económico, y ya no existe justificación para pasarlo «sin hacer nada». No proporciona retorno a cambio de la inversió.”
