22 peces de format gran que són com finestres obertes al matí, lluminoses i clares, transparents, depurades, on l’accessori ha estat eliminat, amb predomini d’una gamma cromàtica molt concreta: blanc i gris que s’allunya del negre i la foscor, amb zones ocres que ens recorden la sorra de la platja o els bancals dels arrossars del delta de l’Ebre quan durant l’hivern s’assequen. Produïdes durant els anys 2020 i 2021, recullen l’essència del que l’artista va sentir i va viure durant els moments més complicats de la covid-19: el confinament ocasionat per la pandèmia, l’angoixa de la malaltia, l’aïllament, la introspecció i la revisió del treball fet, la redescoberta de llibres ja llegits i música ja escoltada, l’eliminació d’idees i objectes superflus, la fragilitat. Un treball intens que podríem dir que actua com a síntesi del que havia fet els darrers anys, permetent un exercici de maduresa i contenció. Un procés que ha portat a l’artista, en les seves paraules, a una «reflexió que a la vegada ha estat una revisió de la meva actitud vers la pintura avui, al segle XXI».
Una mirada atenta ens permet descobrir fragments de lona amb els quals es cobreix la càrrega dels camions, un element molt poètic que sovint trobem en els treballs de Leonardo Escoda; també hi veiem trossos irregulars de cartó o paper on intuïm dibuixos que s’han incorporat a la tela i que s’intueixen amb transparències subtils. El treball sobre la tela (lona amb una suau imprimació o lli sense tractar) s’ha efectuat com si l’artista hagués tingut a l’abast un quiròfan: amb delicadesa, mantenint a la vista les propietats de cada material pictòric (fonamentalment pintura acrílica) i amb intervencions que combinen la descoberta atzarosa de la pintura que regalima i crea estanys codis de barres, amb la decisió de l’artista que vol deixar una marca indeleble. Aquí trobaríem algunes de les claus d’aquestes obres: ocultació i insinuació, un puzle on les peces funcionen de forma conjunta i on l’espai (una de les sales del monestir de Poblet) actua com a marc de tot el treball, unificant-lo i donant-li sentit, com els títols de les peces, que no es presenten en les habituals cartel·les sinó que els trobem escrits en el full de sala, constituint un núvol evocador que permet construir una cartografia on cada espectador aporta alguna cosa. Així, hi trobem John Cage, Miles Davis o Frederic Mompou, ja que amb «Música callada» dona títol a l’exposició, poesia i música silenciosa, evocadora, que vibra sense necessitat de ser-hi present.
Potser les peces que més m’han interessat són aquelles en les quals l’artista actua sobre la superfície pintada, introduint línies sinuoses fetes directament amb llapis de grafit, dibuixant cartografies internes, camins abstractes, com si aïlléssim en un mapa de carreters una ruta o en un atles d’anatomia una artèria, un element aleatori, casual, anecdòtic, aparentment sense sentit, però amb un significat íntim per a les persones que circulen per aquella ruta o per a l’ésser viu que depèn d’aquell flux sanguini. Fins i tot l’objecte més minúscul, l’estructura més allunyada i desconeguda, oculta als nostres ulls, té un valor, una utilitat silenciosa que desconeixem. L’espai expositiu, el format i la tècnica emprada per Leonardo Escoda creen una atmosfera de recolliment que ens fa dialogar amb les seves obres, descobrint un univers amagat que no es veu però que hi és en cada moviment executat sobre la tela, de manera que ens resulta impossible no pensar en el model platònic, evocant Enrique Lynch ‒a Ensayo sobre lo que no se ve, Abada, 2020‒, que ens recordava que «la imatge és el costat visible d’una experiència intel·ligible que no sabem com explicar». Potser no cal, «a mesura que el temps passa i els objectes o els dispositius resulten més familiars, una capa d’invisibilitat cau sobre ells fins al punt d’adquirir una qualitat difícil de desxifrar; sorgeixen llavors reductes d’intimitat resguardats de les mirades dels altres, llocs lluny de la vigilància dels altres, que constitueixen mons fora del món, àrees invisibles» (María Teresa Muñoz, Escritos sobre la invisibilidad. Arquitectura y ocultación, Abada, 2018), vaig pensar en aquest llibre quan en una conversa amb Leonardo Escoda, l’artista proposava una «interacció entre l’arquitectura i el discurs». Tota aquesta «absència», que sempre és volguda, té un component molt present en la cultura visual contemporània, ja que la memòria del que hem estat ‒el que érem, o fins i tot el que volíem ser, les nostres aspiracions i els nostres desitjos, ara ja irrealitzables‒ ens defineix com a subjectes, com a grup, com a societat, i es manifesta transgredint els gèneres, amb prosa poètica o amb música pintada (Isabel Cadenas, Poética de la ausencia, Cátedra, 2019). [Artiga 38]
[Leonardo Escoda][Música Callada][Monestir de Poblet][del 19 de març al 19 d’agost de 2022]
