En la pel·lícula Melancholia (2011), Lars von Trier ens presenta un món que s’acosta a una apocalipsi anunciada per l’imminent impacte de la Terra amb un planeta molt més gran batejat com Melancholia. La Lluna, la terra, el misteriós planeta Melancholia, tot es precipita cap a un imminent final, una extinció anunciada, mentre en una gran casa de camp els protagonistes de la pel·lícula estan a punt de celebrar un casament. Llum vagament crepuscular, línies horitzontals, desconcert, drama i malenconia que l’obertura de l’òpera Tristany i Isolda de Wagner accentuen. En les afinitats electives, Goethe basa l’atracció entre les persones, que sovint té un component inexplicable, en les forces de la natura que fa que certs minerals tinguin tendència a unir-se i altres es repel·leixen.
Malenconia i afinitats electives en aquest treballs de Dionís Escorsa, que parteix d’obres preexistents (de Josep Nogué, Eliseu Meifrén, Modest Urgell i Dionís Escorsa avi) i dibuixos sobre paper per presentar-nos un univers on els «cossos» interaccionen de forma harmònica, s’acoblen, es complementen, interaccionen. Tot amb una certa naturalitat, la que podríem esperar just abans de l’extinció que no paren d’anunciar-nos. Definitivament, si tingués que triar un artista per fer una obra sobre la fi del món, Dionís Escorsa seria la meva primera elecció.
[Dionís Escorsa | El problema dels tres cossos][Museu d’Art Modern de Tarragona][De 14 de juliol al 4 de setembre de 2022]
