La imatge del local on està ubicada la botiga cooperativa d’un barri residencial de Kassel, que va estar apunt de tancar i que els veïns van impulsar, és potser el millor reflex del que per mi ha estat aquesta Documenta. La idea de museu o centre d’art, com espai tancat, on algú (usualment un comissari), ens porta diferents peces d’art (ja vegeu que no em vull mullar), està en declivi. Una idea envellida i melancòlica, en paraules dels propi col·lectiu indonesi Ruangrupa, que s’ha fet càrrec d’aqueta Documenta. Format per artistes, arquitectes, enginyers, sociòlegs i periodistes, els de Ruangrupa pensen que l’art és escoltar, col·laborar, ajudar-nos, fer-nos la vida més fàcil. L’art potser una cosa senzilla, que no necessita grans espais expositius ni multimilionàries inversions, però també té un component crític davant una societat amb profundes arrels en el colonialisme, el capitalisme i les desigualtats, la destrucció del medi ambient o les estructures patriarcals. Per tant, han organitzat una mostra sense artistes de la revista ArtForum, ni d’Art Press, en fi, sense pràcticament artistes occidentals ni peces d’art a l’ús. El resultat global ha estat emocionant: l’art ens pot fer millors.
Així el lumbung –concepte bàsic en aquesta mostra que té l’origen en una arquitectura indonèsia destinada a emmagatzemar l’arròs, però també al fet que cada agricultor aporta a aquest graner exclusivament l’excedent de la seva producció per crear amb la resta de la comunitat un fons comú– finalment potser és el camí a seguir.
