Dibuixar, pintar, esculpir, modelar peces amb fang, aixecar una paret de pedra seca al jardí, cantar, ballar, recitar poemes inversemblants, fotografiar el moviment d’un gat, d’un gos, d’un borinot. Sí, els xamans existeixen. A vegades es disfressen i a vegades van a pit descobert, ens poden mirar al ulls mentre ens expliquen com se senten i llavors ens identifiquem amb el seu dolor, amb la seva alegria. Diego Latorre és una espècie de Superman que ens visita vestit de Clark Kent, sobrevola els cels, viatja a velocitats supersòniques, i amb la seva mirada travessa la matèria per veure que hi ha allí dins. Després ens revela un secret: allí dins hi ha una illa plàcida i tranquil·la, amb un horitzó multicolor que es corba formant ones, petxines, ales d’ocel. Però les coses no són tan senzilles: una capa de calma naïf, acolorida i amb figures conegudes, amaga un turbulent i tempestuós espai sense perspectiva, on el present i el passat conviuen junts imaginant un futur amb un precari equilibri.
La presencia de la natura en els seus treballs és una costant que amb el pas dels anys pren protagonisme, a vegades com un lament, a vegades com una cant a la felicitat. Un món complicat al que ens acostem expectants i del que voldríem sortir transformats, però el xaman ens recorda que si volem canviar hem de buscar dins de nosaltres mateixos. En solitud, com es fan les coses que realment ens transformen. Múltiples capes que se superposen i ofereixen lectures que a vegades son contradictòries, com ho és la pròpia vida.
El món que ha ideat Diego Latorre ens recorda que els artistes transgressors i revolucionaris únicament tenen deutes amb ells mateixos: amb la seva capacitat per ser coherents amb les seves obres, amb el fil argumental que els guia i fa que cada matí s’aixequin i reprenguin el treball creatiu amb il·lusió i passió.
Màrius Domingo, comissari de la mostra
