M’arriba a les mans, quasi per casualitat, El pez en la chistera (Ed. Petròpolis, 2022) del professor Tomàs Camacho Molina, que forma part de l’irreductible col·lectiu poètic Mediona 15 de Tarragona, que podríem dir que escriuen i publiquen contra corrent, com a necessitat vital, com una forma d’estar el món. Camacho ha escrit un poemari ple d’ironia i un cert sentit d’humor que amaga el pessimisme de l’optimista que condueix sense frens i veu que, tard o d’hora, la carretera començarà un descens… que voldria sostingut. La veritat és que a mi, personalment, la lectura d’El pez en la chistera, aquesta tarda d’hivern, mentre escoltava Shirley Horn i al carrer començava a ploure, m’ha reconciliat amb el gènere humà.
XXII
Este poema lo empecé el diez de agosto de 1998
y lo acabé el 3 de septiembre de 1997
y no lo entiendo de ninguna manera.
¡Socorro!
¿Puede explicármelo alguien?
LXV
Quisiera ser mucho mejor,
pero soy el que soy,
y no puedo más.
[Pròleg de Juan Carlos Elijas | audiollibre: Magda Guillén Gómez, M. Pilar Mola Salvador i María Romano Serrano]