Philip Roth va publicar aquesta novel·la curta, El animal moribundo, l’any 2001. En castellà es poden trobar diferents edicions, jo he llegit la d’Alfaguara de l’any 2002, amb traducció de Jordi Fibla. El personatge narrador, David Kepesh, amb 70 anys ja entreveu el final de la seva vida. Com el mateix ens diu, la seva agenda és un desert: la majoria dels seus amics, gent de la seva edat i fins i tot més joves, han mort. Noms tatxats, com a metàfora de la solitud que s’acosta. “És possible que tot el que em manté viu es pugui esvair?”, es pregunta. Kepesh conversa amb si mateix en un “soliloqui retrospectiu”, serenament orgullós i —en aparença —satisfet de la vida que porta, entregada a l’art (pintura, música, literatura) i a seduir a les seves exalumnes. Brillantment escrita, el títol, extret d’uns versos del poema de William Buttler Yeats “Navegant cap a Bizanci”, serveixen a Roth per titular la novel·la. Yeats al·ludeix, en el seu poema, al neguit que assola l’ésser humà que encara ple de desig pren consciència del temps que li queda i el fet mateix el destrueix. El poema de Yeats, que necessita, com tota la seva poesia, vàries lectures, té un component de gran hedonisme i també un punt d’estoïcisme.
NAVEGANT CAP A BIZANCI (extret d’aquí)
I
Aquell no és país per a vells. Els joves
en braços uns dels altres, els ocells als arbres
-morents generacions- amb els seus cants,
els saltants amb salmons, els mars plens de verat,
peix, carn o ocell alaben tot l’estiu
tot el que és engendrat i neix i mor.
Presos d’aquesta música sensual,
obliden els monuments de la ment immortal.
II
Un home vell no és més que una fotesa,
un abric espellifat sobre un bastó, llevat
que l’ànima piqui de mans i canti, i més fort canti
per cada esquinç del seu vestit mortal.
No s’aprèn a cantar sinó en l’estudi
de la magnificència dels monuments.
Per això he navegat pels mars fins aquí,
la ciutat sagrada de Bizanci.
III
Oh savis que guardeu el foc diví
com al mosaic damunt d’un mur, daurat.
Baixeu del foc sagrat, gireu enrere
i ensenyeu la meva ànima a cantar;
feu cendres del meu cor: foll de desig
i subjectat a un animal morent,
ni tan sols sap el que és; i feu-me entrar
dins l’artifici de l’eternitat.
IV
Un cop sortit del món, mai no prendré
cap forma corporal de la natura,
sinó una forma com les dels orfebres
grecs, d’or esmaltat, picat amb un martell,
per mantenir el sòpit emperador despert.
O, en una branca daurada, cantar
als senyors i les dames de Bizanci
el que ha passat, o passa, o passarà.
Sinopsis (extret d’aquí): Kepesh té aquí ja més de seixanta anys, és un eminent crític televisiu i un dels catedràtics estrella en una universitat novaiorquesa quan coneix Consuelo Castillo, una atractivíssima estudiant de vint-i-quatre, de modals refinats i filla d’un matrimoni de rics exiliats cubans. Comencen una aventura sexual que resulta ser una bomba que fa miques el món intel·lectual i eròtic de David. Des de la revolució sexual dels seixanta, quan va abandonar dona i fill, Kepesh s’ha donat a experimentar allò que anomena «la masculinitat emancipada», escapant a l’abast de la família o d’una parella. Amb els anys ha aconseguit refinar el que va mamar d’aquella exuberant dècada de protesta i llibertat fins a encaixar-la en una vida plenament ordenada, on continua tenint, amb joves estudiants, vies d’escapament al món de l’eros i sap mantenir la distància estètica suficient. Però la joventut i bellesa de Consuelo, «una obra mestra de la voluptuositat», desarmen completament els constructes pels quals es regeix David, que es veu convertit en un possessiu obsés sexual condemnat a arrossegar-se pel fosc fangar de la gelosia.
