Com afirma Isabel Cadenas (Poética de la ausència, Cátedra, 2019), vivim temps nostàlgics, les càmeres dels telèfons mòbils tenen filtres per fer que les imatges semblin antigues i els caps de setmana legions de nostàlgics recorren els mercats d’antiguitats buscant fotografies, mobles, llums de peu… Cadenas investiga aquest «boom de la memòria» a partir de formulacions subversives de la cultura visual contemporània, proposant una mirada diferent sobre els fets del passat en considerar que «mirar d’una altra manera exigeix eines diferents».
Jorge Conde a Sarcophagus —i en bona part de la seva producció artística dels darrers deu anys— defuig la inevitable mirada vintage apel·lant a la memòria personal i familiar, alhora que estableix un pont amb el moment actual. Per fer-ho elabora un discurs en el qual s’interrelacionen múltiples visions al voltant de la central nuclear de Vandellòs, construïda a finals dels anys seixanta per l’empresa Hispano-Francesa d’Energia Nuclear, Hifrensa, i que degut a un incendi a la zona de turbines, va deixar de funcionar l’any 1989. La central es va començar a desmantellar el 1990. Els dos edificis més importants d’una central nuclear són l’edifici de contenció, on tenen lloc les reaccions nuclears, i la torre de refrigeració. L’aturada definitiva d’una central nuclear implica «neutralitzar» l’edifici de contenció —normalment no només es tanca sinó que s’hi construeix un nou edifici, habitualment de formigó, que rep el nom de sarcòfag— i destruir la torre de refrigeració. Un procés llarg i costós, que dura dècades. Conde proposa un canvi de mirada en el procés habitual d’investigació sobre la memòria i el paisatge, sense acostar-se a l’habitual topologia que uneix l’imaginari, l’arxiu i el registre objectual, en una cinta de Möbius sense principi ni fi.
A Sarcophagus conflueixen l’espai que hi havia abans de la construcció de la central nuclear, el procés de construcció, allò que s’amaga dins de l’edifici de contenció i que es protegeix amb el faraònic sarcòfag quan es decideix tancar la central, i el que queda de tot plegat, establint relacions amb altres processos de tancament de centrals nuclears (Fukushima o Txernòbil) i sobrevolant aquest desplegament visual amb una idea que emergeix amb força: qui observa i registra tot aquest procés també viu un desmantellament personal, un canvi en la mirada, en la percepció del paisatge.
A mesura que passa el temps i els objectes o els dispositius ens resulten més familiars, una capa d’invisibilitat hi cau a sobre fins al punt d’adquirir una qualitat difícil de desxifrar. Apareixen, llavors, reductes d’intimitat arrecerats de les mirades dels altres, llocs sense la vigilància de la societat, mons fora del món. Aquesta idea exposada per l’arquitecta María Teresa Muñoz a Escritos sobre la invisibilidad. Arquitectura y ocultación (Abada Editors, 2018) segueix la tesi que presentava Tzvetan Todorov l’any 1970 (Teoría de la literatura de los formalistas rusos, Siglo XXI editores). Indicava que l’automatisme perceptiu ens impedeix veure i sentir els objectes; en aquest punt intervé el paper renovador de l’art: «cal deformar-los [els objectes] per tal que la nostra mirada s’hi aturi». Jorge Conde defuig aquest automatisme i «desmantella» la seva mirada prèvia; habita durant 8 hores un espai renaturalitzat al voltant de la central de Vandellòs i elabora microrelats, a la manera de Robert Walser: registrant el procés i expandint de forma rizomàtica realitat i ficció. Fa una espècie d’aïllament místic que ens fa pensar en Mark Fisher quan afirmava que trobem l’aspecte esgarrifós amb més facilitat en paisatges parcialment desproveïts del que és humà (Lo raro y lo espeluznante, Alpha Decay, 2018). I, com sempre, tot allò que queda ocult, amagat, ens atrau i ens repel·leix, a la vegada.
A pocs quilòmetres de la central nuclear de Vandellòs es va construir un poblat per als treballadors de la central que va ser planejat l’any 1969 per l’arquitecte racionalista Antoni Bonet Castellana, amb qui va col·laborar el pare de Jorge Conde. El complex disposava d’una agrupació d’habitatges (amb tipologies diferents per a enginyers, pèrits, obrers i treballadors solters) i diversos equipaments com ara l’escola, el camp d’esports, places públiques i vials interconnectats. L’escola, que s’anomenava Escola Àster, va prestar servei fins a finals dels anys 80. A començament dels anys noranta les instal·lacions van ser utilitzades temporalment per l’institut d’educació secundària del municipi. Utilitzar, reutilitzar, modificar usos, amb un salt temporal, mirar cap al passat entre la boira.
Jorge Conde aprofundeix en la mateixa línia de treball exposada al MAMT amb el projecte Estas ruinas que (no) ves son una promesa, que hem pogut veure a l’IAACC Pablo Serrano de Saragossa (del 5 de setembre al 3 de desembre de 2023), sobre la memòria industrial de 130 institucions culturals de 17 països europeus, entre les quals hi ha el mateix IAACC Pablo Serrano. La regeneració d’espais industrials gràcies als nous usos culturals que s’hi ubiquen, els fa adquirir una imatge nova, una mena de redempció urbanística que fa modificar la nostra mirada i el que estava oblidat retorna, però només de manera parcial, i origina una zona de fricció que Jorge Conde explora resignificant el present.
[Jorge Conde][Sarcophagus][Museu d’art Modern de Tarragona][Del 15 de juny al 3 de novembre de 2023]
