Vanesa Muñoz | No vine a ser paisaje

En l’obra de Vanesa Muñoz trobem una tensió entre la concepció original de l’objecte artístic (idea prèvia, esbossos, disseny de l’execució) i la posterior elaboració material. Per tant, hi ha dos moments importants en les seves obres, un previ a la seva elaboració física en què l’artista conceptualitza cada peça a partir de l’experiència adquirida al taller, el seu interès per la física i les matemàtiques, la seva formació artística i, en el camp de la filosofia, l’angoixa existencial: el seu paper en l’univers, en el món de l’art, el pas del temps i la pèrdua inexorable d’il·lusions, la relació contraposada entre la urbanitat i la ruralitat, l’aclaparadora realitat de la matèria i el buit que ocupa la major part dels àtoms.

El segon moment en la creació artística de Vanesa Muñoz el trobem en l’acció directa de creació de la peça, amb un important component físic. Per realitzar les obres metàl·liques utilitza serres, cisalles o un soldador, i per les de fusta, garlopes, tascons, maces o llimes. Aplica capes de pintura, usualment oli, realitzant reserves de color que ens permeten veure el metall o la fusta; la seva superfície acuradament polida. Un treball obsessiu basat en la repetició d’accions i la idea de mantenir-se fidel al disseny establert inicialment, com si aquesta lleialtat al projecte concebut, fos un reflex de la fidelitat que l’artista vol per a ella mateixa. Necessitat de perfecció i el fet de no poder efectuar correccions quan la cisalla ha tallat el metall o el tascó ha esberlat la fusta, com la mateixa realitat: triar un camí implica abandonar una senda i no es pot anar enrere. Caos i entropia, agressivitat, mutació —nosaltres— que es contraposen a peces escultòriques que volen introduir ordre —l’univers.

El vincle existent entre la idea original i el producte obtingut reclama tota l’atenció de l’artista per unir les diferents obres de forma subtil en una xarxa d’interrelacions que permet mantenir la coherència entre peces, independentment de la seva tipologia. Quant al cromatisme, el trobem definit pel mateix color del material, com ara la fusta o l’acer. Es respecta el caràcter físic inicial dels productes, als quals aplica camps de color localitzats; així, el material de base i els diversos colors aplicats, creen un marc que aporta significats que permeten una lectura polièdrica de les obres presentades. El rosa com a unió amb l’origen i la transició entre el blanc i el vermell. El moviment del verd. La degradació de colors que se saturen com el temps, que ho satura tot. El blau dels pantocràtors romànics, com un pàl·lid reflex del cel i les estrelles que ens aclaparen allà dalt —«iris blau radioactiu, blau heisenberg» deia la gran Gata Cattana a L’escala de Mohs, parlant de l’atracció inexorable i l’elecció del que fem. En paraules de la mateixa Vanesa: «emocionant i terrorífic, esglaiador, lluitar, patir per crear cada dia, el destí inexorable, he vingut per fer tot això».

[Vanesa Muñoz][No vine a ser paisaje][Galeria Antoni Pinyol][Reus][Del 4 de novembre al 13 de desembre de 2023]

Comparteix:
Altacapa