Nicholas Carr afirma en Superficiales: ¿qué está haciendo Internet con nuestras mentes? (Taurus, 2011) que els mecanismes dels mitjans afecten la naturalesa del pensament, ens convertim, a nivell neurològic, en allò que pensem. Sense que això sigui ni intrínsecament negatiu ni positiu, Sven Birkerts, coeditor d’AGNI, veu en les noves tecnologies, i en l’art com a forma de superar la dispersió en l’era d’internet, una primerenca observació de polaritats: el contrast entre amplitud expansiva-inclusiva (però, necessàriament, superficial) i la penetrant (i profunda) intensitat, que es produeix alternativament en el pensament humà i en les manifestacions culturals en general (en Changing the Subject, Graywolf Press, 2015). Es contraposen un accés al món de forma global però necessàriament superficial, amb la mirada en detall i profunda.
Birkerts utilitza el terme «lateral» per definir com internet i per extensió les noves tecnologies de la informació, ens afecten amb connexions rizomàtiques, mentre Carr opta per «superficials». Tot això en la llunyana i prehistòrica dècada que va del 2010 al 2020. Si li doneu una ullada al darrer número de WIRED, comprovareu que pràcticament tots els articles contenen la paraula AI, una revolució tan patent en el darrer Mobile World Congress que semblava antiga.
Per aquesta exposició en El Círcol hem volgut establir un diàleg entre l’espai, on les fustes nobles, els domassos, les làmpades de monumentals i els miralls, en l’ambient acollidor dels grans clubs socials europeus d’arrels anglosaxones, contrasten amb la contemporaneïtat de les peces de Marie-France. Al «Saló de ball» podem veure la vídeo instal·lació «La forme de l’eau», realitzada en col·laboració amb l’artista i comissari Jaime de los Ríos. En altres espais s’han situat diferents peces escultòriques. Ens acostem a l’obra de Marie-France amb aquesta doble mirada de Sven Birkerts: ens subjuga el context esteticista que envolta les seves peces, sempre amb un component de pulcritud, de bellesa innata, de formes perfectament conjugades. Però llavors ens arriba el dubte com un fibló i ens qüestionem la realitat de les coses, com estan fetes, per què estan allí, per què el món és tan estrany. Un moviment incessant de molècules defineixen la forma. Espais i llocs sense presencia humana aparent, sense domesticar, com a restes o potser futures ruïnes, que es mantenen com a vestigis. Qui habita aquells paisatges? Què va passar per causar aquelles desaparicions? Quin tipus d’entitat hi va tenir a veure? Quina mena d’agent ha actuat?
[«Ocupació temporal» Cicle d’exposicions al Círcol de Reus 2024][2 de 4][Artquitectures | Marie-France Veyrat][El Círcol | Reus][Plaça Prim, 4][del 26 d’abril de 2024 – 3 de juny de 2024]
