Un dels elements més característics de la cultura visual contemporània és, probablement, la presència massiva i omnipresent d’imatges amb representacions violentes en la nostra vida quotidiana. Les pàgines dels diaris, la televisió, el cinema, les xarxes socials, s’omplen d’imatges horribles d’atemptats terroristes, víctimes de la violència masclista, actes de repressió en múltiples guerres o neteja ètnica. Amb la facilitat amb què es transmeten les notícies i els continguts, assistim a una explosió i sobreexposició a aquest tipus d’imatges. Es produeix una mena d’anestèsia de la mirada i ens tornem immunes a qualsevol efecte reflexiu o emotiu, i no sembla que l’art contemporani pugui establir, fàcilment, un pont ètic amb l’apreciació de la violència que no sigui merament esteticista.
D’una banda un grup important d’artistes pensen que la connexió entre ètica i estètica és, avui dia, absolutament irrenunciable: l’art activista a favor de les dones, l’ecologia, les minories, o crític amb els poders econòmics globalitzadores, per citar només un quants temes recurrents. Un acostament que sovint té un tractament semblant al del entomòleg o el forense que es distància del que té davant per intentar ser més objectiu. Però també hi ha un bon grapat d’artistes, amb molts punts de contacte amb Lídia Porcar, que pensen, contràriament, que quasi totes aquestes formes d’art estan plenament integrades en la societat de l’espectacle, que justifiquen els sistemes polítics en els que estan instaurats, que son deutors de subvencions o del mercat, i que satisfan al públic en general per no canviar res, ni les consciències, ni molt menys, el món i la vida, en un parc temàtic de lo políticament correcte.
I sí, efectivament, hi ha moltes formes d’art activista i relacional actuals que creen espais de reflexió i discussió col·lectiva amb efectes ètics i polítics efectius que són prou evidents.
El treball que Lidia Porcar porta a terme des de fa anys, juga amb aquest canvi de percepció posant de manifest la relació entre les noves tecnologies i l’obra manual, en l’ús de l’animació i el cinema com a mitjà de masses o amb la incomoditat de realitzar una projecció en el sostre de la sala. Estructures industrial obsoletes i devorades pel sotabosc i la brossa, parcs d’atraccions oblidats i decrèpits, vies de tren que acaben sobtadament en el no-res. La fi del món com a tema que sintetitza la suma del abandonament i de la violència acumulada que esclata sobtadament. Un paisatge assolat, homogeni i continu, en un loop infinit que es repeteix com la maledicció d’Atles a qui Zeus va imposar el càstig de portar el cel i la terra damunt les espatlles.
I la música d’Antonio Luque que omple l’espai, com si estiguéssim a la sala de ball de They Shoot Horses, Don’t They? (Danzad, danzad , malditos!), la pel·lícula de Sydney Pollack de 1969, que ens transporta a la Califòrnia dels anys 30, al mig de la Gran Depressió. El film està inspirat en una novel·la de Horace McCoy de 1935. No estem davant d’un llibre de terror o una novel·la fantàstica, però el que s’hi explica fa venir calfreds, ja que l’argument es desenvolupa en un context que, malgrat ser absurd i grotesc, és real. Els aspirants al premi gros tenen l’opció de ballar fins a l’extenuació dia rere dia, mal alimentats i mal dormits, davant d’un públic que s’aplega per veure’ls patir, el millor al que poden aspirar els protagonistes del llibre, uns joves sense futur que aguanten vius més per inèrcia que per un interès real.
Màrius Domingo, comissari del cicle. Text del full de sala
«OCUPACIÓ TEMPORAL» |Cicle d’exposicions al Círcol de Reus 2024][7 de juny de 2024 – 12 de juliol de 2024]
