Senyor marqués, la terra és nostra
En el primer volum de La vuelta al día en ochenta mundos, de Julio Cortázar, trobem una entrada titulada «Acerca de la manera de viajar de Atenas a Cabo Sunion». En aquest text, Cortázar reflexiona sobre les trampes de la memòria i sobre com la realitat acaba moltes vegades desplaçada per la imaginació. La literatura ―i probablement l’art globalment— idealitza la vida, el passat. Josep Pla, en l’imprescindible Quadern Gris, en un apunt del 6 de febrer de 1919, ens recorda que “els llibres ens han suggerit l’esperança d’alguna cosa. Hem esperat anys i anys que alguna cosa es produiria. ¿Què s’ha produït? Absolutament res. Res. Això ens ha portat a suposar que els llibres diuen una cosa i que la vida en diu una altra de molt diferent.” És una qüestió recurrent. La tensió entre realitat i ficció o la impossibilitat de l’art per exhumar el passat estan també en el cor dels treballs de W.G. Sebald, que construïa la seva obra amb els maons de la memòria relligats amb el ciment del present. Línies de treball absolutament rizomàtiques que centren els seus esforços en descriure “un estat d’ànim”, que ara mateix em resulten més evocadores que les centrades de forma directa en la realitat, amb totes les consideracions i connotacions que aquesta segona aproximació presenta, com ja ens deia Susan Sontag al seu assaig Davant el dolor dels altres.
Si parlem de memòria i concretament de memòria històrica, la Guerra Civil i la transició sempre estan presents. Els llibres sobre la Guerra Civil donen per a fer volums com Los libros de la Guerra Civil[1], Manuel Morales[2] afirmava fa uns anys que es publiquen anualment 70 novel·les sobre la Guerra Civil a Espanya. Aquest «boom de la mòria» amb alts i baixos, té una revifalla molt important amb la publicació de l’èxit de vendes de Javier Cercas Soldados de Salamina (2001), la versió cinematogràfica posterior que en fer David Trueba l’any 2003 i l’exposició «Exilio» organitzada al Palau de Cristall del Parc del Retiro de Madrid per la Fundación Pablo Iglesias amb la Col·laboració del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, i que obren la porta, en paraules d’Helena López[3], a un allau de pel·lícules, assajos, llibres de ficció, congressos, exposicions, programes de TV, documentals, reportatges periodístics… i tota mena de pràctiques culturals que tenen la memòria històrica com a focus. Aquest torrent «memorialístic» produeix a vegades, en alguns camps de la cultura actual, un punt de saturació multidireccional que deriva en una mena de memòria descafeïnada que es confon perillosament amb la nostàlgia.
Álvar Calvet, amb «Senyor marqués, la terra és nostra», esmicola les tres premisses[4] que han seguit habitualment els creadors de la cultura visual contemporània quan aborden el passat, per buscar peces que subverteixen aquestes regles que veiem una vegada i una altra, explorant nous discursos, més enllà del que les lleis postulen[5], obrint camins inexplorats :
1. Sempre s’han de fer obres d’una manera eminentment narratives, establint un contínuum en la història. El fet de produir 34 caps amb fang, fets amb terra del mateix municipi, de forma eminentment manual, amb una reivindicació dels procediments artesanals i tradicionals, la idea de treballar de forma local, i el fet d’amagar 17 d’aquests caps sota banderes i senyeres, subverteix el fil històric, reivindicant una lectura on intervenen conceptes lligats al món del treball, però també a l’ecologia i la protecció del territori.
2. Ens traslladen al passat, sense possibilitat d’establir cap pont o dialèctica amb el present, no hi ha influència del passat en el present, no és un passat que reverbera. La peça d’Àlvar Calvet se situa en l’antiga caserna de la guàrdia civil de Sant Llorenç del Penedès. En aquest cas el passat està absolutament present: les terres de la noblesa (un marquès?), on es va construir la caserna, ens porten als grans propietaris, les petites explotacions, els rabassaires, que es remunten al segle XVIII i tenen un moment àlgid en els anys 30 del segle passat. Tenim també els caps de Franco sota la bandera d’Espanya i la senyera, la guàrdia civil, un àliga que vigila l’estança. Una tradició lúgubre ens acompanya entre runes i espais abandonats.
3. Sobre el passat cau un vel de reconciliació. No, aquí no hi ha consol. No s’aspira a la reconciliació. En l’acció lligada a la mostra, 17 persones trenquen 17 caps fets amb fang en un acte que te implícita una ruptura amb el passat, el rebuig, la no acceptació del que va passar i les conseqüències del que va implicar.
I finalment una pregunta: per què 17 caps? Són els anys que fa que la casa caserna de la Guàrdia Civil, on es realitza l’acció, construïda l’any 1940 amb 515 m2, va passar a mans de l’ajuntament de Llorenç del Penedès l’any 2007. Fa exactament 17 anys.
Màrius Domingo. Text extret de Terra de Llorers (pàg. 511-513, Sic/Art Edicions, Llorenç del Penedès, 2024), que acompanya la intervenció d’Àlvar Calvet «Senyor marqués, la terra és nostra».
[1] Ángel Bahamonde i Rosario Ruiz (2021): Los libros sobre la Guerra Civil (Ed. Cátedra).
[2] Manuel Morales (2018): “70 novelas al año en España sobre la Guerra Civil”. El País, 19 d’octubre de 2018.
[3] López, Helena, «Políticas culturales de la memoria: el caso de la exposición Literaturas del Exilio en el Centro Cultural de España en México», Hispanic Research Journal, 12.3, 2011, pàgs. 260-274. Citat en Cadenas, Isabel: Poètica de la ausencia. Ed. Cátedra, 2019.
[4] Segons postula Isabel Cadenas en Poética de la ausencia quan posa de manifest que sota la il·lusió de què no parem de parlar de la Guerra Civil i la dictadura, en realitat es fan obres inofensives, en les que qualsevol potencial polític està desactivat.
[5] L’any 2007 el Parlament del Catalunya va aprovar la Llei del Memorial Democràtic, centrada en l’etapa que va des de la proclamació de la República (1931) fins al primer govern escollit democràticament a Catalunya d’ençà de la fi de la Guerra Civil (1980), tot i que com s’indica en el preàmbul s’obria «per mitjà de la programació cultural, a tradicions democràtiques anteriors o a la projecció contemporània». A nivell estatal, es va aprovar, l’any 2022, la Llei de Memòria Democràtica, on es reconeix que «el desplegament de la memòria és especialment important en la constitució d’identitats individuals i col·lectives» i afirma que «el règim franquista va imposar des dels seus inicis una poderosa política de memòria que excloïa, criminalitzava, estigmatitzava i invisibilitzava radicalment les víctimes vençudes després del triomf del cop militar contra la República legalment constituïda».
[amb la participació de Jordi Abelló, Cristina Calderón, Àlvar Calvet, Vicent Carda, Meritxell Cucurella-Jorba, Casimir Ferrer Rafecas, Miquel Garcia, Toni Giró, Thomas Keis – Ivana Pina, Michael Kirkegaard, Albert Macaya, Isidre Manils, Antoni Marquès, Manuel Morales, Olga Olivera-Tabeni, Miguel Ángel Pascual, Aureli Ruiz i Ramon Sicart][ruta artística per Llorenç del Pendès][27 de juliol de 2024]
