Misteriosament feliç –el darrer llibre de Joan Margarit— és un llibre trist. És la sensació que m’ha quedat després de fer una segona lectura aquesta tarda. El llibre ja fa dies que estava per la tauleta del menjador i n’havia llegit bastants poemes, i la primera impressió era de malenconia. Aquesta primera impressió ha donat pas a la tristor. Però vaja, no “amb ganes de plorar”, sinó més aviat com quan veus un arbre molt fort i vell, un arbre que havies vist sempre en un carrer o en un jardí, i un dia passes i veus que l’arbre està sec.
Després he atacat l’antologia que del poeta xilè Vicente Huidobro ha publicat El País (8,5 € amb el diari d’avui) i que l’amic Fran em tenia reservat. La introducció del volum la fa Eduardo Arroyo, i dóna pistes molt interessants sobre aquest poeta tan pictòric i del que havia sentit parlar molt –sobre tot al també xilè Jorge Edwards— però del que no havia llegit pràcticament res. És un bon poeta, Huidobro, tot i que Borges –tan intel·lectual ell— trobava que no li feia el pes. Els consells de Borges sempre son recomanables, però no sempre l’encerta. Tot i això per aquesta banda del món Borges té la tira de seguidors, fins i tot un poble del Camp de Tarragona amb el seu nom. Ho potser hauríem de dir que Borges –l’escriptor— té el mateix nom que Les Borges del Camp.
