I
Una fotografia o un poema curt tenen alguna cosa en comú: creen una única imatge central. Potser hi ha un cert context que l’emmarca, però tot està pensat per encaminar la mirada a copsar l’escena d’un sol cop. En projectes més amplis, com aquest que presentem, l’espectador ha de seguir el relat frase a frase, poema a poema, imatge a imatge. Cal que tot plegat vagi a parar a algun lloc, s’ha de crear una idea coherent, que vagi més enllà de les diferents parts. Però «aquest esforç per construir un tot no ha de quedar forçat ni ha de ser massa evident»,[1] perseguim un caràcter més espectral que ens faci aclucar un instant els ulls per intentar obtenir una visió global. Una visió coherent, que doni sentit, que completi espais buits o il·lumini racons foscos.
El repte és il·lustrar un text amb una imatge, com hem fet en aquest cas, o la possibilitat de comentar una imatge amb un text. Afegir una lectura nova o capes primes i tènues que aportin fils que facin progressar la teranyina que, imatge a imatge ―text a text―, es dibuixa subtilment a sala. Amb la impossibilitat de fixar, ni per un instant ―com ens recordava el poema de Wisława Szymborska, a Núvols― la realitat.
Per descriure els núvols
hauria d’anar amb presses,
en menys d’un instant deixen de ser
aquests, es converteixen en altres.[2]
II
Però, «com deia Derrida, tot poema corre el risc de mancar de sentit i no seria res sense aquest risc. I més que la mort, el que ens produeix por és, com deia Eliot, el terrible moment de no tenir res en què pensar. Res en què pensar, res a parlar ni res a sentir: només un terrible i bell pesanervis».[3]
Tot poema, tota fotografia —tota obra d’art— ha d’assumir un risc, en el sentit d’obrir un espai desconegut.[4] Com iniciar un viatge ple d’esperança i constatar que hi ha detalls en el que és més proper que ens resulten nous i exòtics, estranys, i descobrim que el món no és en absolut el que ens havien promès ni el que ens havíem imaginat. Aquest descobriment el fem sols i ens mantenim sols i aïllats.
La ciutat desenvolupa possibilitats de trobada, però mentre busquem sentit a les nostres vides, cada cop ens veiem més aïllats i sols,[5] i més rara és la possibilitat de trobar una relació intensa. Una preocupació que moltes administracions públiques s’han fet seva,[6] si bé es tracta d’un assumpte humà immemorial, en els temps actuals, marcats per un hiperconsumisme globalitzat, la solitud ha arribat a escales sense precedents en la història cultural i ha esdevingut objecte de les reflexions de pensadors essencials dels segles xx i xxi.[7] Gilles Lipovetsky considera que «a tot arreu trobem la solitud, el buit, la dificultat de sentir, de ser transportat fora de si: per això, la fugida cap endavant en les “experiències”, que no fa més que traduir aquesta recerca d’una “experiència” emocional forta»,[8] mentre ens envoltem de dispositius electrònics que ens mantenen hiperconnectats, en llars que ofereixen una aparent autosuficiència electrònica davant d’una «comunitat sense proximitat física ni emocional que converteix la societat en un desert ple de gent».[9]
III
El trompetista de jazz Chet Baker va publicar l’any 1959 «Alone Together» (Riverside Records), amb la col·laboració del pianista Bill Evans. Sis minuts i cinquanta-tres segons de música que recrea una atmosfera lenta, calmada, que convida a fixar-se en detalls que passen desapercebuts. La veu de Baker colpeja suaument mentre permet submergir-se en una atmosfera tediosa que resulta familiar. Solitud i alienació, un treball poc satisfactori, rutina buida i la televisió com a forma de fugir de la realitat. En la foscor de la nit, arriba un tènue raig de llum, amb la frase «Stick with me and we’ll be alone together» (Queda’t amb mi i estarem sols junts), amb la poderosa idea de rebre consol si l’altre troba algú que comparteix els mateixos sentiments de soledat i desesperança:
Through the window, the night’s so still
And if you listen you can hear
That lonesome whippoorwill[10]
La vida és allí, als carrers, a la natura, als trens, lluny de la biblioteca, lluny de la sala d’estar. Walt Whitman se’n va anar d’un congrés d’astronomia per sortir al carrer, en plena nit, i contemplar les estrelles.[11] Potser ara Whitman apagaria l’smartphone i exploraria la ciutat.
IV
Roberta Boscolo, de l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) de l’ONU, afirma que «l’explicació de les anomalies de la velocitat del vent apunta al fenomen denominat quietud global i està relacionat amb l’escalfament induït pel canvi climàtic als pols».[12] Ens voldríem acollir en aquesta exposició a la teoria del caos i l’efecte papallona[13] i presentar fotografies urbanes que, juntament amb textos poètics, evoquen ciutats i les persones que les habiten; cases, llocs, on la quietud global es manifesta de manera emocional: tot va massa ràpid, o potser massa lent.
Màrius Domingo, comissari del cicle
[1] Colm Tóibín, La mirada captiva, traducció d’Helena Lamuela, Barcelona, Arcàdia, 2024, pàg. 15.
[2] Wisława Szymborska, Instant, traducció de Joanna Bielak, Vic, Cafè Central/Eumo Editorial, 2018.
En el poema «Fotografia de l’onze de setembre», Szymborska, davant la imatge de les víctimes de les Torres Bessones de Nova York que es llancen al buit des de les plantes superiors, escriu: «Puc fer per ells només dues coses: / descriure aquest vol / i no afegir-hi la darrera frase». Aturar i deixar congelada una imatge en el darrer instant amb vida d’uns éssers humans. I en el poema «Instant», que dona títol al poemari, la poeta voldria congelar un moment de felicitat en què les coses semblen el que són i tot és al seu lloc: un bosc amb l’aspecte de bosc, un rierol com un rierol, un camí que sempre ha estat allí, uns ocells que fan el paper d’ocells, «un d’aquells terrenals instants / que s’implora que durin».
[3] Leopoldo María Panero, Teoría del miedo, Montblanc, Igitur, 2000, pàg. 9 [traducció pròpia].
[4] Anne Dufourmantelle, Elogio del riesgo, traducció de Simone Hazan, Buenos Aires, Nocturna, 2021.
Dufourmantelle afirma de forma radical en el primer capítol del seu llibre: «Com imaginar que la certesa de la nostra fi podria no tenir, de rebot, cap efecte sobre la nostra existència? Des del racó més llunyà d’aquesta certesa sabem que algun dia tot el que estimem, esperem, realitzem, serà esborrat» [traducció pròpia].
[5] Taylor Nicioli, «The loneliness epidemic: Nearly 1 in 4 adults feel lonely, new survey finds» (L’epidèmia de solitud: gairebé 1 de cada 4 adults se sent sol, segons una nova enquesta) [en línia], CNN, 24 d’octubre de 2023. <https://edition.cnn.com/2023/10/24/health/lonely-adults-gallup-poll-wellness/index.html> [Consulta: 8 agost 2024].
En la notícia de la CNN, Taylor Nicioli comenta que «Gairebé 1 de cada 4 adults a tot el món ha informat que s’ha sentit molt o bastant sol, segons una nova enquesta de Meta-Gallup. La nova enquesta, feta a 142 països, va trobar que el 24% de les persones de 15 anys o més es van sentir molt o bastant soles en resposta a la pregunta: Com de sol et sents? L’enquesta també va trobar que les taxes de solitud eren més altes en els adults joves (amb un 27% dels adults joves de 19 a 29 anys, que van declarar sentir-se molt o bastant sols), les taxes més baixes es van trobar en adults grans i només el 17% de les persones de 65 anys o més van declarar sentir-se soles» [traducció pròpia].
[6] Peter Walker, «May appoints minister to tackle loneliness issues raised by Jo Cox» ([La primera ministra] May nomena ministre per abordar els problemes de solitud plantejats per [la comissió] Jo Cox) [en línia], The Guardian, 16 de gener de 2018. <www.theguardian.com/society/2018/jan/16/may-appoints-minister-tackle-loneliness-issues-raised-jo-cox> [Consulta: 8 agost 2024].
[7] Lilia Leticia García Peña, «La soledad contemporánea desde la obra de pensadores esenciales: análisis y perspectivas», Iztapalapa. Revista de Ciencias Sociales y Humanidades, Mèxic, Universitat de Colima, núm. 86 (gener-juny de 2019), pàg. 185-206. Disponible en línia a: <https://revistaiztapalapa.izt.uam.mx/index.php/izt/article/view/176/1599> [Consulta: 8 agost 2024].
[8] Gilles Lipovetsky, La era del vacío, traducció de Joan Vinyoli Sastre i Michèle Pendanx, Barcelona, Anagrama, 2006, pàg. 78.
[9] Román Gubern, El eros electrónico, Madrid, Taurus, 2000, pàg. 165.
[10] A través de la finestra, la nit està tan quieta / I si escoltes pots sentir / Aquella solitària òliba [traducció pròpia].
[11] Walt Whitman, «Quan vaig escoltar el savi astrònom», Fulles d’herba, traducció de Jaume C. Pons Alorda, Barcelona, Ed. 1984, 2014, pàg. 285.
[12] Robert Bradley Jr, en una entrada titulada «“Global Stilling” from Global Warming (latest EU/UK energy excuse)» del seu blog, MasterResource, cita Boscolo: «The explanation of [wind speed anomalies] points to the phenomenon called global stilling and it is related to #ClimateChange induced warming in the poles», 12 d’octubre de 2021 [traducció pròpia]. Disponible en línia a: <https://www.masterresource.org/climate-exaggeration/wind-stillness-global-warming/> [Consulta: 8 abril 2024].
[13] Edward N. Lorenz, La esencia del caos: un modelo científico para la disparidad de la naturaleza, traducció de Francisco Páez de la Cadena, Madrid, Debate, 2000.
El 1963 Lorenz va fer la seva coneguda afirmació segons la qual «un meteoròleg va comentar que si la teoria fora correcta, seria suficient amb un aleteig de les ales d’una gavina marina per alterar el curs del temps per sempre. La controvèrsia encara no s’ha resolt, però les proves més recents semblen afavorir les gavines» (Edward N. Lorenz, «The predictability of hydrodynamic flow», Transactions of the Nova York Academy of Sciences 25 (4): 409-432). Disponible en línia a: <mit.edu/sites/default/files/predictability_hydrodynamic_flow_1963.pdf> [Consulta: 10 juny 2024].
