— Com et dius, va dir Nora Gómez dirigint-se a la nena.
— Lupita, va respondre la nena.
— No vas al cole?
— Vaig néixer, em van explicar on estava Groenlàndia, he pujat i baixat escales, he fet dibuixos, se cantar i anar en bicicleta. He vist moltes vegades la Lluna plena, potser unes dues-centes.
Nora Gómez va començar un somriure. La nena va baixar de la bicicleta i li va donar la mà. No com quan un adult es presenta, simplement com quan una nena vol anar de la mà d’algú.
Lupita va dir: m’agraden les muntanyes de sal, els llacs, els peixos platejats, no m’agraden les roses, ni les coses que punxen, ni el soroll que fan els llençols quan per la nit et poses al llit i això vol dir que estàs sol i que una ombra fosca amb pels llargs t’espera al jardí.
Lupita va estrènyer amb força la mà de Nora Gómez.
Nora Gómez va somriure, era un somriure més ampli que el que havia esbossat abans.
[cada setmana, més o menys, un nou capítol]
