La música de Goran Bregovic (site, wiki) és a vegades difícil i dura. Pots escoltar en un disc de 15 cançons una mateixa melodia que puja i baixa, arriba o se’n va, sense estridències. No apta per a paladars massa delicats. Jo hi trobo un optimisme molt especial. Per què ens entenguem: no té res a veure amb els Beach Boys. No és l’optimisme de mig matí sota una palmera amb un Yzaguirre a la mà, més aviat és com la sensació que tens quan abans d’anar a dormir ajustes les finestres de casa, tot està fosc, en silenci i algú t’espera.
Revisant la pila de diaris endarrerits he rellegit en El País de fa uns dies l’entrevista que Ramón Lobo li feia a Bregovic. M’ha agradat el que diu de la “cultura” –que difícil és escriure aquesta paraula sense cometes!– entre altres moltes coses.
“No soy Dios; es el trabajo de Dios crear. Me llaman compositor porque compongo lo que ya existe. Así ha sido siempre, desde Stravinski, Gershwing, Bono, Lennon… Se trata de un viejo método: tomas algo de tu tradición, robas y dejas atrás cosas para que otros con talento roben también. La cultura es eso, una transformación continua”
[entrevista en El País][la imatge ve d’aquí]
