Segurament en cent anys ningú se’n recordarà d’altacapa. Però no ho dubteu: molta gent parlarà de Watchmen. Vaig començar la lectura amb un cert recel, suposo que tants anys llegint manga m’han estovat totalment el cervell. Però a mesura que anava llegint el capítol 1, i molt especialment l’epíleg que el tanca, m’anava sorprenent més i més. Cada flashback t’introdueix en un nou personatge o una nova situació que completa alguna cosa que ja has llegit, o que cal tenir en compte. Hi ha moments en què vas passant per les vinyetes sense prestar massa atenció al que passa, però de sobte la trama gira i t’agafa pel coll.
Sí, érem bojos, érem depravats, érem nazis, érem totes aquelles coses que la gent afirmava. Però també fèiem allò en què creiem. Intentàvem, mitjançant l’esforç personal de cadascú de nosaltres, fer del nostre país un lloc més segur i un lloc millor on viure. Cadascun de nosaltres per separat, treballant a la seva pròpia parcel·la, va fer prou bé per a la seva comunitat respectiva per no ser descartat com a simple aberració, ja sigui social, sexual o psicològica.
[La traducció al català és de Laura Casanovas, el publica Columna i costa 35 €]
Això és el que podia veure per la finestra mentre aquests dies de vacances em submergia en Watchmen al costat del foc.
