Pel matí faig una visita –ràpida, que hi farem!– al Museu d’Évora, el seu director –Caetano– ens explica la renovació que s’està ultimant a l’edifici. Mentre els operaris s’afanyen amb els darrers preparatius per a la reobertura del museu, que tindrà lloc en pocs mesos, anem recorrent les immenses sales que estan totalment buides. És una sensació estranya. No hi ha cap obra d’art però és com si hi fossin.
Per la nit els nostres amfitrions de la universitat ens conviden a sopar i a escoltar al cantant de fado Duarte, que està acompanyat per Antònio –guitarra portuguesa– i Patrícia –veus–, el restaurant és petit, estem només nosaltres i els músics ocupen una taula al nostre costat. Comencem a parlar. M’expliquen el significat d’alguna de les cançons que han interpretat, parlem del Barça, d’economia, de música, d’Eleftheria Avanitaki. Llavors es produeix un petit miracle: deixem l’anglès de costat i cadascú parla en la seva llengua, amb una barreja de portuguès, català i castellà. Tot resulta més proper. Es produeix un moment de complicitat que rarament he aconseguit aquest dies amb algú parlant en anglès.
[Restaurant Bota Alta | Rua de Serpa Pinto, 93]
