Suposo que és la llei del pèndol. De tant en tant el mòbil se’t perd, o te’l roben o es mulla i s’avaria. Llavors t’has de fer amb un de nou. Aquesta vegada he optat pel model més econòmic de la botiga: 19 euretes. El més barat i un dels més petits que tenien. Ni càmera ni res. Gravaré alguns números d’ús corrent –el de casa i el de la feina, dos o tres amics– i la resta a l’agenda de paper que porto a la cartera. I res de posar un to personalitzat o tunejar-me la pantalla, tot tal i com ve de sèrie. Una espècie de “mòbil genèric” o anònim. La veritat és que la venedora de la botiga es va sorprendre força. Per dos euros més m’oferia un aparell amb el que pràcticament podria parlar amb algú que estigues al planeta Mart –suposant que els que visquin allí necessitin mòbils–, per una mica més un que feia fotos amb la tira de píxels, i per una modesta quantitat tot un seguit de serveis que començaven amb la paraula “connectivitat”. I el millor de tots, un sorprenent mòbil “que pràcticament és MP5”. És com el dia que vaig anar a comprar llet sense omeges, sense vitamines, sense calci, sense soja… o sigui llet de la de sempre. Dificil de trobar a la botiga. Per no parlar dels iogurts naturals, per què si són naturals són ensucrats i 0 % de calories?. O la mania d’afegir a tots els productes aloe vera i fibra, mentre s’assegura que no contenen conservants ni colorants. Heu intentat comprar bosses de la brossa? Antidegoteig, comunitàries, aromatitzades, amb un sistema de tanca… les de sempre ara es diuen “tradicionals”, són molt més barates, i també les primeres que s’acaben a la botiga.
