|mapa lumínic d’Europa, observatori Arval|
Quan al matí, cap a les 7, el senyor Altacapa s’aixeca del llit, creua el jardí, obre la bústia i agafa el diari Expansión. Per un error ho deixen a la seva bústia en comptes de a la del seu pare. Esmorza llegint el diari i després el torna a la bústia, d’on el seu pare l’agafa a les 9, quan passa davant de la porta camí del col·legi on acompanya a la germana del senyor Altacapa. Això fa temps que dura i pel que es veu encara durarà.
Esmorzar llegint les notícies d’un diari econòmic ultraliberal permet que el senyor Altacapa no es sorprengui per res al llarg del dia.
A les 7 del matí, quan el veí del senyor Altacapa, un important executiu de banca, surt del garatge amb el BMW camí de Barcelona, mira sorprès al senyor Altacapa. No imagina que fa amb un diari econòmic a la mà.
A l’Expansión (només subscriptors) d’avui, Ana Martínez es pregunta en un article “si és rentable la nova Europa de Babel”, és a dir, una UE (uns 500 milions d’habitants) on hi ha 23 idiomes oficials (tot i que es parlen 60 llengües més). Diu: “el cost de mantenir els serveis de traducció i interpretació en 23 llengües no és massa econòmic. Les dades més recents, de 2005, diuen que la xifra puja a 1.123 milions d’€, el que suposa l’1 % del pressupost de la UE. Quasi 2,28 € per persona i any” O sigui, el que ens costa un parell (o tres, segons on aneu) de cafès a l’any. El que no diu és quanta riquesa econòmica genera tot això: llocs de treball directes i indirectes (per exemple a les universitats), indústria editorial, etc. Per no dir res de la riquesa cultural.
