En l’article titulat La era del profesor desorientado d’ahir en El País, hi ha un comentari d’Andrea Schleider, director del conegut Informe Pisa de la OCDE que mesura els aprenentatges dels nois de 60 països als 15 anys
Schleicher asegura que lo que se enseña en la escuela cada vez está más alejado de lo que hace falta para salir adelante en las sociedades modernas. “Los jóvenes dominan las tecnologías y los contenidos de la comunicación, pero cuando llegan a la escuela lo primero que les dicen es que apaguen ese botón. Cuando se inventó la escuela pública, todo lo que pasaba allí tenía sentido. A los jóvenes les ofrecían en la escuela conocimientos y destrezas que les iban a durar toda la vida”, añade, pero ya no es así. [tot l’article aquí]
L’afirmació d’Schleicher és tan categòrica que ràpidament em venen al cap quatre o cinc arguments que com a mínim podrien matisar-la. En quedaré amb el que diu de les noves tecnologies, un tòpic àmpliament acceptat i que –ho sento!– no comparteixo.
1.- Els joves dominen les tecnologies (s’entén que la gent gran, concretament els professors, no domina les tecnologies). Què vol dir això? Què saben utilitzar el mòbil, navegar per Internet i gestionar un compte en facebook? Avui dia els mòbils (o els ipods) són força intuïtius, qualsevol persona es capaç de fer-los servir dedicant una estona i provant les diferents aplicacions que ofereix. Però hi ha algun professors en aquest país que no conegui les dues coses –escriure el que es vol trobar i fer click– que cal saber per utilitzar google? Encara més: obrir un compte en facebook, en hotmail, o crear un bloc és realment senzill. Ho dic per experiència. De fet hi ha un munt de professors que utilitzen blocs de forma personal o com a eina educativa i participativa amb els seus estudiants, per no parlar de l’entorn moodle que van crear els educadors per gestionar aprenentatges. Jugar amb la play és dominar les tecnologies? Com a amant de la play tinc que dir que és més difícil jugar a escacs.
2. – Els joves dominen els continguts de la comunicació. Darrera d’aquesta afirmació hi ha una idea que fins i tot he escoltat en alguna conferència per gent molt capacitada: quan el professor explica un tema, resulta que l’alumne al dia següent arriba a classe i en sap més que el propi professor per què ha trobat un munt d’informació a Internet. Quan jo –fa segles!– era estudiant de batxillerat recordo que a casa teníem una cosa que suposo que pertany al més fosc passat i que es deia enciclopèdia. Us ben asseguro que la majoria de coses que el professor explicava a classe estava en l’enciclopèdia: des de la revolució francesa a la cèl·lula eucariota. Adoro les enciclopèdies, però com podeu imaginar no em passava –ni em passo– les hores llegint-les. Segur que el que l’alumne espavilat pot trobar al racó del gandul o a la wikipèdia ja ho sap el professor, i sense errades ni faltes d’ortografia. Un altre tòpic: l’alumne pot trobar informació molt actualitzada que el professor pot desconèixer. Per trobar info actualitzada –i a la vegada rellevant– sobre la cèl·lula eucariota cal consultar la revista Cell o Nature, per citar només dues. Per cert: estan en anglès.
